La part superior del buc del portaavions és una coberta que sobresurt per ambdós costats del buc i per la proa i per la popa, sense cap obstacle en la seva superfície, puix que tota la superestructura que en sobresurt és disposada a un costat, de manera que és una pista d’envol i d’aterratge dels avions que constitueixen la dotació del portaavions, els quals són disposats a l’interior del buc en un hangar molt gran, del qual són pujats a la pista mitjançant uns enormes muntacàrregues. Els portaavions són dotats també d’alguns canons, especialment antiaeris, metralladores i armes antisubmarines i, de vegades, llançamíssils. La qualitat més important del portaavions és, des del punt de vista tàctic, que permet de concentrar una important força aèria amb relativament poc temps. A més, els avions transportats per aquests vaixells porten menys combustible, puix que els cal menys autonomia de vol; això fa que siguin més lleugers i tinguin, per tant, una més gran precisió en l’impacte de llurs armes. Els portaavions moderns, alguns dels quals, com l'Enterprise nord-americà, són propulsats per energia nuclear, solen tenir una pista d’envol i d’aterratge desviada entre 5 i 9° respecte a l’eix del vaixell, la qual cosa permet de disposar de més espai per a la preparació i l’estacionament dels avions i reduir, així, el temps entre l’envol de dos aparells consecutius. Els avions poden ésser ajudats en llur envol per catapultes i solen ésser frenats enèrgicament en l’aterratge mitjançant cables disposats transversalment a l’eix del vaixell, que és enganxat per uns ganxos disposats a la cua dels aparells. El primer envol de la història des d’una plataforma instal·lada en un vaixell fou el del pilot nord-americà E. Ely, el qual el 1910 s’envolà amb un biplà des d’una plataforma instal·lada al creuer Birmingham, i el primer aterratge en una pista d’aquesta mena fou del mateix pilot, que, també amb un biplà, ho aconseguí el 1911, damunt una plataforma de fusta, de 40 m de llargada i 11 d’amplada, instal·lada al vaixell de línia Pennsylvania. El primer vaixell que era portaavions del pont a la proa, malgrat no haver estat construït especialment per a aquest fi, fou el creuer anglès Furius, al qual el 1917 fou suprimida la torre de proa, substituïda per una plataforma de 65 m de longitud, i posteriorment la torre de popa, de manera que tenia dues cobertes de vol, la primera per a l’envol i la segona, de 110 m, per a l’aterratge. Malgrat la transformació del també anglès mercant Argus, el 1919, al qual foren suprimits el pont i la xemeneia sobre la coberta i foren substituïts per una superestructura lateral, el primer portaavions pròpiament dit fou l'Hermes, també anglès, que es féu a la mar el 1924 amb vint avions. Aquests grans portaavions duen prop d’un centenar d’aparells de diversos tipus, i la seva tripulació consta d’uns 3000 homes. Desplacen unes 90.000 tones. A causa de l’elevat volum de despeses que comporta la seva construcció i el seu manteniment, així com també de la seva vulnerabilitat, hom tendeix a retirar els portaavions del servei actiu. Els altres països s’han decantat per la utilització de portaaeronaus de dimensions menors, que transporten avions STOL i VTOL i helicòpters. L’any 1996 només disposaven d’autèntics portaavions els EUA i Rússia. L’armada nord-americana comptava amb set portaavions nuclears de la classe Nimitz, tres de convencionals de la classe Kitty Hawk, un de convencional de la classe Forrestal i un també convencional de la classe Kennedy. Rússia només tenia en servei un portaavions de la classe Kuznečov.
m
Transports
Portaavions nord-americà USS Harry S. Truman