A la seva difusió, sobretot a Galícia i al sud de la Gàl·lia, hi coadjuvaren el seu procés “inquisitorial” i l’execució, així com les protestes de Martí de Tours, d’Ambròs, del papa Sirici i d’altres, que d’alguna manera l’erigiren en màrtir, malgrat la reserva que mostraren per la seva doctrina. D’altres, com Orosi i Agustí, i més tard Lleó I, el reprovaren decididament. La destrucció dels documents no en permet una bona informació, i els parers actuals es divideixen a l’hora de valorar-ne el contingut: sembla influït pel gnosticisme i pel maniqueisme (potser d’una manera inconscient), amb idees errònies sobre la inspiració i el cànon bíblic. Altres no hi veuen més que un espiritualisme ascètic, amb caires de profetisme, en la línia del monaquisme carismàtic antic (amb el qual s’identificava) que degué tenir la dissort de viure enmig d’un cristianisme ja institucionalitzat, del qual Priscil·lià fou víctima. Diversos sínodes (Toledo, 400; Braga, 561 i 563, etc. ) el condemnaren. El moviment (valorat actualment pels estudiosos) s’extingí vers la fi del s. VI.
m
Cristianisme