Lligada a les diverses sorts polítiques que han subjectat Sardenya a diverses colonitzacions, és escassa. Dels segles XI-XIV, de relativa independència política, resten nombrosos documents de caire jurídic, interessants des del punt de vista lingüístic, com els codaghes i la carta de logu. Successivament hom escriví en català o en castellà, fins i tot després de passar a dependre del Piemont i fins el 1760. Al segle XVI Gerolamo Araolla escriví poesies i rimes de caràcter religiós de valor escàs; fou, en canvi, important el seu intent de crear un sard il·lustre comparable a les altres llengües cultes. Al final del s. XVIII Matteo Madao, Gian Pietro Cubeddu i Gavino Pes escrivien encara rimes, sovint amb un rerefons mitològic. Aïllats culturalment, els poetes tenien l'Arcadia com a únic fonament, que condicionava i esterilitzava llur vena i inspiració. Al segle XVIII pertanyen també alguns poetes satírics: Pietro Pisurzi, E.Luigi Pintore i, finalment, Francesco Ignazio Mannu, autor del conegut i encara molt cantat Innu de su patriotu sardu contra a sos feudatarios, en sosteniment de la lluita antipiemontesa dels angevins (1794-96). Al segle XIX desaparegué l'Arcadia i deixà lloc a poetes d’una inspiració més sincera i popular: Paolo Mossa, Melchiorre Murenu, Peppino Mereu, Pompeo Calvia i, sobretot, Montanaru (pseudònim d’Antioco Casula). Al segle XX, en què hom abandona en massa el sard escrit en benefici de l’italià, hom pot destacar noms com Salvatore Casu, Angelo Dettori, Pietro Casu, etc. , que escriuen poesia en sard. Sobresurten també les obres teatrals, de caire còmic, d’Efisio Melis. Actualment el desenvolupament escrit és confiat a periòdics polítics, com Su Populu Sardu i altres, que han incrementat l’ús del sard escrit.
f
Literatura