Fou inventat cap el 1840 pel constructor belga Adolphe Sax i patentat el 1846 a París. Hi ha diverses modalitats de saxòfon: el sopranino en mi bemoll, el soprano en si bemoll, el contralt en mi bemoll, el tenor en si bemoll, el baríton en mi bemoll, el baix en si bemoll i el contrabaix en mi bemoll. A excepció dels dos primers, els altres presenten una o diverses incurvacions, la darrera de les quals, cap avall, situa l’instrument en una línia aproximadament vertical. La part corresponent al pavelló, de grandària considerable, és incurvada cap amunt. Els forats, de mides variables, són tapats per un mecanisme de claus.
És un instrument poc utilitzat en la música clàssica europea; l’empraren ocasionalment Berlioz, Ravel, Bizet, Britten, Strauss i Elgar. En canvi, a partir dels anys vint conegué una gran difusió en la música lleugera, i s’introduí en les orquestres de bandes de jazz, en les quals desplaçà el clarinet de la seva posició preeminent. Juntament amb la trompeta, és el principal instrument aeròfon d’aquest gènere musical, especialment en les versions contralt, tenor i, en una mesura menor, soprano.
D’entre els seus intèrprets més destacats cal esmentar Sidney Bechet i John Coltrane al soprano, Johnny Hodges, Benny Carter, Charlie Parker i Eric Dolphy al contralt i Coleman Hawkins, Lester Young, John Coltrane i Sonny Rollins al tenor. Recentment, hi ha una tendència a emprar més sovint les altres variants, abans usades només excepcionalment o en ocasions molt concretes, com és ara el cas del saxòfon baix en les bandes militars.