Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals a través dels segles, anà adquirint caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença. Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i —en la primera edició musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que provocà una apassionada polèmica pública i periodística. També Santiago Rusiñol en feu una paròdia l’any 1902.
El 1937 el text de Guanyavents figurà com a “Himne nacional català” (sense unificar encara les tres tornades en la definitiva “Bon cop de falç, defensors de la terra!") en el primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la mateixa Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió.
A partir del 1976, amb l’adveniment de la democràcia, la cançó esdevingué de nou l’himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el Parlament de Catalunya el declarà himne oficial. Ha estat enregistrat discogràficament per diferents entitats corals (Orfeó Enric Morera, Coral Sant Jordi, Coral Càrmina, etc.) i per alguns cantants i instrumentistes.
Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l’himne nacional català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l’harmonització coral de Josep Viader.
L’any 2011 l’etnomusicòleg Jaume Ayats publicà un llibre en el qual documentava que Els Segadors procedia de l’adaptació d’una cançó eròtica popular anomenada Els tres segadors i la dama, coneguda també en altres punts de l’Europa llatina. Amb motiu de la revolta de 1640, la melodia hauria estat adaptada a una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se.