La poesia catalana clàssica no admetia aquest tipus de contracció i respectava escrupolosament els diftongs i l’autonomia de les vocals en els altres aplecs vocàlics. Però a partir del s XVI començaren vacil·lacions en aquest sentit i, gradualment, una forta i creixent tendència a la diftongació castellana i a l’ús de la llicència aplicada a d’altres agrupaments vocàlics per efecte de la mateixa influència, bé que sempre ha estat possible de trobar en la poesia i la cançó populars de les contrades menys influïdes pel castellà exemples de manteniment dels hiats catalans tradicionals; aquella tendència, frenada per les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, ha ressorgit d’uns quants anys ençà en la poesia. De fet, són pocs els casos que autoritzin la llicència; el més admès és el dels mots esdrúixols acabats en -ia precedit de consonant, que poden ésser comptats com a plans a causa de la inestabilitat d’aquest hiat posttònic.
f
Literatura