Enfront de l’islam primitiu, caracteritzat per la concepció d’un Déu inaccessible, ben aviat (s VIII) sorgiren corrents místics, principalment a Basra (Hassan al-Baṣrī, mort el 728), a Medina i a la Meca, que preconitzaven l’amor i la bondat d’Al·là, així com la possibilitat de la unió mística. L’organització dels sufís en confraries —anàlogues a les dels mendicants cristians— atenyé la seva esplendor al s XII, en ésser acollit el sufisme oficialment en la forma temperada d’Algatzell ( al-Gazzālī), malgrat l’oposició irreductible dels grups hanbalita, xiïta i ibadita. El sufí recorre, a través d’etapes successives, els tres estadis de la via mística: aspirantat, progrés i terme. És indispensable el guiatge d’un mestre (muršid). La unió mística, descrita de diverses formes, que van des d’imatges eròtiques fins al monisme, ha inspirat una bona part de la lírica i la narrativa àrab i persa.
m
Islamisme