Característiques i usos
El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d’haver estat pelada o escorçada. En l’aprofitament del suro hom distingeix dues fases diferenciades: la primera pela, en la qual hom obté el suro anomenat pelagrí, i les peles posteriors cada vegada que el seu gruix és d’uns 25 mil·límetres, cosa que té lloc entre 5 i 10 anys, segons la natura del sòl, la latitud i les condicions meteorològiques. Després de la pela, el suro és apilat sota pressió, per tal de desguerxar i aplanar les pannes; és deixat assecar, fins a perdre aigua (entre el 15 i el 20% del pes); és tractat en calent, amb aigua bullent o vapor, per tal de conferir-li una més gran elasticitat; és raspat mecànicament, per eliminar la capa superficial, dura i rugosa; i és sotmès a operacions d’acabat de les vores. El suro, ultra les moltes aplicacions que té en forma d’aglomerat, és molt emprat per a fer-ne taps, flotadors per als ormeigs de pesca, salvavides, plaques d’aïllants tèrmics o acústics, etc.
El suro en diverses àrees de la Mediterrània
La producció mundial de suro es concentra quasi totalment a l’àrea mediterrània, comprenent-hi també Portugal, que n'és el primer productor. El suro de Còrsega és molt porós, com el de Sardenya, bé que les qualitats del de Sicília són molt millors. Algèria i Tunísia produeixen una gran proporció de suro de baixa qualitat, poc adequat per a la fabricació de taps. El suro del Marroc, en canvi, és el millor de tota l’àrea del nord d’Àfrica. La producció espanyola és la segona del món, amb oscil·lacions, d’un any a l’altre, segons la conjuntura del comerç internacional. La indústria del suro té, a l’Estat espanyol, una forta proporció de capital estranger, especialment nord-americà i anglès, la qual cosa fa que sigui superior l’exportació de suro en brut que no pas la de suro manufacturat.
La indústria del suro als Països Catalans
Als Països Catalans, la indústria surera esdevingué ja en l’estadi menestral la primera del món i s’hi ha mantingut durant uns dos segles. La conjunció de factors favorables explica aquest fet únic: la primera matèria autòctona, l’excel·lent tradició menestral i la situació d’una part de Catalunya dins el primer mercat mundial. Els Països Catalans són situats totalment dins l’àrea òptima de l’alzina surera, estesa entre els 38° i els 43° N, que comprèn la Mediterrània occidental i, a l’Atlàntic oriental, la península Ibèrica i el Marroc. Les àrees de suredes se centren en tres regions, de subsol silícic: els Pirineus orientals (dels Aspres del Rosselló al cap de Creus), el Sistema Mediterrani Català (de l’W de Girona al N del Maresme), i el Sistema Ibèric (de la serra d’Espadà a la de Portaceli) i, a més, a claps dispersos per la Garrotxa, el Vallès, el Maresme, el Camp de Tarragona, i el Maestrat (en total unes 58.000 ha, 28.000 de les quals a la Selva i el Gironès).
Als segles XVI i XVII el suro era emprat pels pescadors (capcers), els pagesos (ruscs d’abelles) i els tapiners (soles dels tapins), però no tan valorat com la llenya i les glans de les mateixes suredes. La sistematització de l’elaboració del xampany el 1681 engegà a Occitània i aviat a Catalunya el procés manufacturer. La gent dels Aspres i el Vallespir, inclosa dins el mercat francès, aprengué aviat d’elaborar el suro i n'ensenyà a la del segle de l’Albera (d’Agullana, Sant Llorenç de la Muga, Darnius). Cap al 1730 Sant Feliu de Guíxols començà a exportar pannes i taps de suro cap a la Xampanya. A mitjan segle els tapers de l’Albera ja muntaven obradors a Figueres i Girona. La immigració de vallespirans i rossellonesos en el període 1760-80 contribuí a establir la indústria tapera al Baix Empordà, la Selva i el N del Maresme. Els ports de Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Roses exportaven el suro i els taps de les Gavarres i de l’Albera a la fira provençal de Bellcaire, vora el Roine, on les naus catalanes eren esperades pels comerciants xampanyesos (1770-80 sobretot).
Al segle XIX els tapers catalans milloraren les tècniques i desenvoluparen la indústria, que disposà d’una producció de suro creixent: de 14.560 q produïts al segle de l’Albera el 1790, hom passa a 18.720 el 1829 i a 41.600 el 1855. L’any 1842 hom parla de 434 fàbriques (73 a Sant Feliu de Guíxols) i d’uns 6.000 treballadors el 1840 (304 a Palafrugell). El 1844 Cassà de la Selva superava potser els 1.000. Però la crisi econòmica aparegué l’any següent: fins a mitjan segle retornaren comerciants establerts a l’Estat francès i als estats alemanys, i començà una emigració de tapers cap a Andalusia i Extremadura, on muntaren fàbriques. La producció de suro brut augmentà: 52.000 q el 1866 i prop de 77.000 el 1892. El nombre de treballadors industrials (a part els 400 o 500 que extreien el suro) revela oscil·lacions locals notables, relacionades, les positives, amb la minva de la navegació i de la pesca, que proporcionaren els braços necessaris. El 1861 les regions de Girona i Barcelona sumaven 7.770 treballadors, 8.000 el 1884 i 15.000 el 1900, 12.000 dels quals a la Costa Brava (Empordà-Selva). Sant Feliu de Guíxols, la vila capdavantera, passà de 760 treballadors en el període 1854-60 a 914 en el de 1878-80, a 1.277 el 1884, a 1.326 el 1890; Lloret de Mar, de 57 a 207 i a 84 els anys 1854, 1878 i 1884; Calonge de les Gavarres, de 546 en 1878-80 a 780 el 1884; Begur, de 250 el 1884 a 214 el 1890; Palafrugell, de 1.053 el 1884 a 1.146 el 1890; la Bisbal d’Empordà, de 200 el 1884 a prop de 500 en acabar el segle; l’any 1884 a Cassà de la Selva hi havia 1.155 tapers, 680 a Llagostera, 570 a Palamós, 308 a Tossa, 306 a Arenys de Mar, 225 a Vidreres, etc, i, als vessants de l’Albera, 280 a Agullana, 180 a Darnius i 180 més a la Jonquera. La producció de taps, gairebé l’única indústria d’acabats de suro, s’expandí ràpidament: de 700-800 milions de taps el 1845, hom passà a 1.100 milions (només els exportats, que representaven el 90%) el 1881, a 1.818,6 milions produïts el 1891 i 3.300 milions el 1900.
Les circumstàncies, però, havien canviat: la industrialització del suro a Portugal (des del 1872), França (bé que continuà important taps) i el Regne Unit, la puja dels drets duaners a França (1884), l’arribada de la fil·loxera, la pèrdua de les colònies espanyoles (1898), foren episodis negatius, però que estimularen la conquesta del mercat espanyol, en pugna amb les fàbriques andaluses (i extremenyes), i la inversió de capitals estrangers, que muntaren el 1900 a Palafrugell l’empresa Armstrong Cork i inauguraren la mecanització, que incrementà la mà d’obra femenina. Fins el 1913, coincidint amb la decadència dels nuclis de l’Albera (vallespirans i alt-empordanesos), els nuclis de les Gavarres visqueren l’època culminant del suro català. El 1910 treballaven a Palafrugell, que havia esdevingut el primer nucli manufacturer, 1.376 operaris, 915 a Palamós, 401 a Begur; el Baix Empordà passà, malgrat l’escassa natalitat, de 55.397 h (1900) a 61.674, xifra que l’emigració (cap a Barcelona, Andalusia, Amèrica) feu minvar, i que no es recuperà fins el 1965. El 1912 la regió de Girona ocupava 12.783 treballadors en 507 fàbriques. Els taps eren exportats bàsicament pels ports de Sant Feliu de Guíxols (36%) i Palamós (30,6%) i l’estació ferroviària de Portbou (27%); la resta, pel port de Barcelona. Però la Primera Guerra Mundial deturà bruscament aquest comerç, a la vegada que la indústria de taps portuguesa prenia volada i els països nord-africans augmentaven la producció de suro.
Calgué refugiar-se en la diversificació industrial (primera fàbrica d’aglomerats el 1913 a Sant Feliu de Guíxols). En 1922-24 els treballadors del suro a la regió de Girona s’havien reduït a 6.000 (1 826 a Palafrugell, i els altres a Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Cassà de la Selva, Llagostera, la Bisbal d’Empordà, Begur); n'hi havia 1.000 més a Vallespir-Rosselló (Ceret, el Voló) i alguns a les rodalies de Sant Celoni, Onda, Sagunt, Alcoi. El 1930 començà una crisi que sembla irreversible: Itàlia es llançà a la indústria del suro, els EUA començaren a autoabastar-se, i la Guerra Civil hi feu la resta. Després de la Guerra Civil i la postguerra (1936-44) s’inicià l’etapa actual. Si la superfície de les suredes es manté, la producció de suro dels Països Catalans ha anat minvant, en contrast amb la producció espanyola del SW, que es manté unes quatre vegades superior, i amb la portuguesa. A més, la qualitat, tan celebrada al segle XVIII, ha esdevingut mediocre perquè les tallades són massa sovintejades i perquè descuren el suro de reproducció per la lentitud del creixement. Cal, per tant, importar suro de qualitat i destinar el del país a la fabricació d’aglomerats i similars.
La indústria catalana del suro, doncs, sofreix, a més de la crisi mundial d’aquesta indústria, per la competència dels plàstics i el metall, la competència dins el ram, d’etiologia variada: minva relativa de primera matèria, de mà d’obra, de tècnica d’origen alemany o nord-americà, de facilitats comercials dins el mercat comú europeu o a les Amèriques. Així, el 1955 Portugal havia esdevingut, a més del primer productor, el primer elaborador de suro (més de 20.000 treballadors, i només 4.500 als Països Catalans). En aquella data restà configurada la nova divisió del treball entre les ciutats del Baix Empordà: la indústria tendeix a concentrar-se a Palafrugell, i el comerç es manté a Sant Feliu de Guíxols, d’on se'n va el tràfic portuari cap a Palamós. La indústria ha desaparegut pràcticament de l’Alt Empordà i del Rosselló, que es pot dir que és on va néixer, i de la Selva, encara avui la primera productora de suro (Sant Feliu de Buixalleu, Riudarenes, Tossa). El 1971 al Vallespir, l’altra comarca originària, restaven uns 250 treballadors del suro (el Voló, Ceret). Al Gironès, la producció surera de Llagostera, que encara el 1966 alimentava 230 llocs de treball industrials, és en bona part elaborada fora. I només hi ha empreses de més de 50 treballadors a Cassà de la Selva, a Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Palafrugell. Sembla, però, que aquesta indústria catalana es pot mantenir si sap especialitzar per a la fabricació d’aglomerats el suro del país, i treballar-ne de prou qualitat per a les especialitats industrials i decoratives, i per als taps de licors, vins de preu i xampanys (encara fornia el 1966 el 70% dels taps al xampany francès), aprofitant la qualitat tècnica d’origen menestral.