Designa tot allò que no pertany a l’ús quotidià d’aquest grup. Així, per exemple, un animal (sobretot el tòtem) que hom no pot ni tocar ni matar és tabú; el rei posseeix tal força sagrada que és “tabú” i, per això, és transportat en una llitera o munta sobre un animal o camina exclusivament sobre estores. No es tracta d’un temor positiu ni tampoc d’una impossibilitat pràctica o racional. La interdicció no és motivada en justificacions explicables, i els càstigs temuts en cas de violació de la prohibició no es poden inscriure en l’àmbit d’un codi o d’una llei, sinó que cal situar-los en l’esfera de les desgràcies psíquiques o físiques. No hi ha cap mena d’organització humana sense tabús, perquè les prohibicions formen part de les limitacions inherents a tota comunitat. En efecte, qualsevol grup humà selecciona dins el conjunt de les possibilitats humanes alguns trets que agrupa estructuralment i que constitueixen l’àmbit de la vida ordinària, mentre que els trets exclosos constitueixen els tabús, carregats d’una força supranatural i perillosa que hom sol anomenar mana en etnologia.
Entre els tabús més importants cal anomenar la prohibició de l'incest, les novetats, les situacions insòlites, etc. Les transgressions, fins i tot les involuntàries, han d’ésser expiades mitjançant ritus de purificació i de reconciliació per tal d’evitar a l’individu i al grup greus conseqüències, que posarien en perill la vida i l’organització socials. E. Durkheim posà en relleu que el mot “tabú” no feia sinó completar i qualificar allò que és característic d’una religió o d’una cultura particulars, perquè ajudava a establir els trets distintius d’un àmbit socioreligiós determinat en contraposició amb tots els altres.