L’epicarpi, inicialment de color verd, pren diverses coloracions a mesura que va madurant. El seu sabor, dolç o agredolç, varia segons les races i les varietats. D’una gran riquesa alimentària, la taronja té un elevat contingut vitamínic, especialment de vitamina C, i de diverses sals minerals. També conté hesperidina, aminoàcids i pectines. El color és degut als carotenoides, i el to especial de les taronges de sang ho és a les antocianines. El tast de les taronges amargues és degut a la naringina, a la neohesperidina (glucòsids de polifenols) o a la limonina (triterpenoide), o a tots aquests composts alhora.
N’hi ha diferents varietats, entre les quals destaquen la taronja nàvel, que presenta un fruit secundari intern en la part apical, no té pinyols i és molt sucosa; la taronja blanca o de Califòrnia, la més comuna, amb llavors, dolça i saborosa encara que amb no gaire suc; la taronja sanguina o taronja de sang, el suc de la qual és molt apreciat, i la taronja tardana o “Valencia late”, que es dona a final de temporada.
A més d’ésser consumides directament com a fruita, les taronges (àdhuc les amargues) són emprades per a preparar-ne confitures i melmelades i per a obtenir-ne suc de taronja (fresc, conservat, concentrat o deshidratat), consumit com a tal o com a ingredient de nèctars (mescla de suc i xarop de sucre) i de begudes no alcohòliques (mescla de suc i aigua, amb additius o sense). De la pela hom extreu l’oli essencial de taronja, que conté limonè, decanal (principal responsable de l’aroma), linalol, alcohol nonílic i terpenoides, i és emprat per a elaborar el curaçao.
Composició de la taronja*
| aigua | 88 g |
| glúcids | 7-8 g |
| pectines | 1 g |
| proteïnes | 0,8 g |
| cel·luslosa | 0,5 g |
| lípids | 0,1 |
| sals minerals | |
| potassi | 197 mg |
| calci | 25-45 mg |
| fòsfor | 20-25 mg |
| magnesi | 11-13 mg |
| sofre | 9 mg |
| clor | 2-4 mg |
| sodi | 3 mg |
| ferro | 0,3 mg |
| coure | 0,07 |
| vitamines | |
| A | 120-168 UI |
| B1 | 0,05-0,08 mg |
| B2 | 0,02-0,07 mg |
| C | 37-50 |
| niacinina | 0,1-0,3 mg |
| àcids orgànics | |
| àcid cítric | 1,3 g |
| calories | 32-42 kcal |
| * per 100 grams de polpa comestible madura | |
El mercat mundial de les taronges
Atesa l’evolució ràpida del mercat mundial de taronges, l’elecció de les varietats exigeix decisions acurades, i la creació de noves plantacions comporta inversions molt importants. La producció mundial de taronges (cítric) fou de 38.171.000 t l’any 1983. Abans del 1920 les taronges eren consumides gairebé exclusivament com a fruita de postres; l’ulterior augment del consum de suc de taronja n’ha incrementat el consum per capita. El primer productor mundial de taronges és el Brasil, amb 9.515.000 t, seguit dels EUA, amb 8.631.000 t. L’Estat espanyol és el segon productor europeu i el cinquè del món, amb 1.895.000 t (1983). Per àrees de producció, el País Valencià ostenta de molt el primer lloc. Andalusia (sobretot les províncies de Sevilla, Màlaga i Còrdova) n’és també una important regió productora. L’exportació s’ha dirigit bàsicament a l’àrea de la CEE, sobretot Alemanya i França, bé que fins l’any 1935 la Gran Bretanya havia estat el primer client.
El conreu de la taronja als Països Catalans
Als Països Catalans és el cítric més estès, amb una forta concentració a les comarques centrals del País Valencià, i també al Principat, al S de Tarragona. El seu conreu, en termes comercials, ja era conegut a mitjan segle XVIII, tot i que fou introduït molt abans per a usos medicinals, de cosmètica, jardineria, etc. La gran expansió vingué, però, gràcies al creixement de les economies industrials i urbanes de l’occident europeu, als segles XIX i XX, juntament amb la introducció de milloraments notables en el conreu i en les tècniques de recerca i ús d’aigües subterrànies, així com en la selecció de varietats més productives i adients per als sòls, climatologia de les comarques productores, etc.
La importància originària de les taronges mallorquines, i molt en especial les de Sóller, primeres a ésser exportades als mercats internacionals, decreix i resta com a producció d’abast merament local. En canvi, a les comarques centrals i nord-centrals del País Valencià constitueix una monocultura, juntament amb les mandarines de totes varietats. La superfície del conreu de tarongers, el 1987 era de 86.000 ha als Països Catalans, 82.626 de les quals corresponen al País Valencià. El conjunt dels Països Catalans suposa el 75% de la superfície en plantació regular de tot l’Estat espanyol, proporció que ha decaigut en entrar a la producció els tarongerars d’Andalusia d’ençà dels anys quaranta, gràcies a uns costs de producció molt inferiors als valencians. Aquesta proporció majoritària també es dona en el conreu de la mandarina. Les proporcions de conreu al Rosselló són igualment migrades, d’abast merament local. Per contra, des del punt de vista de la comercialització, Perpinyà té un paper fonamental, puix que n’és mercat de distribució i alhora llotja de contractació i mercat-testimoni de la Comunitat Econòmica Europea (mercat de Sant Carles).
Malgrat que hi ha algunes grans propietats, una de les característiques més sobresortints de la producció de taronges als Països Catalans és la migradesa de les explotacions (entre 0,9 i 0,8 ha per explotació), fet que dona una atomització de l’oferta i greus inconvenients tecnològics pel que fa al conreu i tractament fitosanitari, i alhora una particular fesomia a les poblacions citrícoles, des d’un punt de vista sociològic.