Lligat al concepte de sagrat, el mot suposa la idea de separació (del grec τέμενος, ‘espai segregat’), pròpia dels antics pobles mediterranis (Grècia i Roma), on l’espai sagrat era determinat pel sacerdot que “inaugurava” un edifici (àugur). Bé que no hi ha religió sense un lloc sagrat (ara, cim, arbre, cova, etc.), l’edifici cultual no és un fenomen universal. La seva absència no sempre depèn del baix nivell tecnològic de construcció.
A la Creta minoica només hi hagué capelles domèstiques incorporades als palaus, bé que hom continuà exercint el culte en coves i santuaris a l’aire lliure. Això mateix cal dir de la primitiva religió indoeuropea —el temple fou desconegut encara pels celtes i pels germànics—, i a l’antiguitat clàssica el temple sorgí després de la fusió d’indoeuropeus i mediterranis, amb la confluència de la ideologia religiosa que requeria llocs de culte estable (llocs sagrats) amb aquella altra preocupada per la necessitat de separar espais sagrats; a la idea d’una presència divina en el lloc sagrat, s’afegia la de dedicar-hi una casa per a habitar-hi, idea que en determinà l’estructura arquitectònica.
El temple grec comença de fet al segle VIII aC. Es caracteritza per una cambra rectangular (ναός, ‘habitació’) que contenia la imatge del déu, dos porxos als extrems, formats per les perllongacions de les parets laterals de la cel·la i amb columnes interiors per a suportar la coberta, una columnata perimetral, una plataforma de tres grades, un altar situat al davant i un gran espai circumdant amb locals annexos. El conjunt constituïa el recinte sagrat (‘ιερόν). Construïts, la majoria, en l’ordre dòric o jònic, eren orientats. Roma seguí els models grecs, bé que amb un predomini de l’ordre corinti sobre el jònic i, finalment, amb un compost d’ambdós (ordre arquitectònic).
D’altra banda, la idea del temple com a habitacle era ja corrent en les civilitzacions del Pròxim Orient: assiris i babilonis construïren autèntics palaus, amb un gran pati amb dependències en diversos plans, entre les quals sobresortien el santuari i l’altar. A Mesopotàmia, ultra la forma de palau, hi hagué el zigurat, amb terrasses sobreposades, al cim de les quals hi havia la casa del déu (probable substitució arquitectònica del culte als cims propi dels sumeris).
Arquitectònicament divers, però amb una mateixa base religiosa, és el temple egipci, provinent del monument funerari de faraons divinitzats i que reprodueix el palau reial, amb les seves rampes i avingudes flanquejades per obeliscs i imatges, patis anteriors, columnates i sales interiors i, finalment, la cel·la de la divinitat.
La idea bàsica del tabernacle hebreu i, després, del temple de Jerusalem és també la mateixa: la presència divina, lligada a l’arca de l’aliança (arca), habitava i es manifestava al sant dels sants. La primitiva tenda o tabernacle, propi de la població nòmada, amb algunes aportacions dels santuaris cananeus, serví de model al temple de Salomó (~970 aC), edificat sobre el Mòria, a Jerusalem. Destruït per Nabucodonosor (586 aC), Zorobabel n’edificà un altre. Herodes el Gran (19 aC) edificà el tercer temple sumptuós, incendiat per Tit (70), del qual resta el mur oriental o “mur de les lamentacions”.
A l’Índia, on a l’origen no hi havia sinó llocs sagrats (coves, sobretot), els temples sorgiren amb el budisme, originàriament per tal de conservar les relíquies del Buda (stupa), i, sota el seu influx, també l’hinduisme erigí sumptuosos temples, de planta quadrangular, que palesen sempre llur origen de cova en la manera de decorar-ne els murs amb figures rebaixades en la pedra.
Una evolució anàloga és observable a la Xina, on els primitius altars del cel, al descobert, i els santuaris dedicats als avantpassats cedeixen el lloc al temple, que segueix el model del palau imperial (tres edificis idèntics als costats d’un recinte quadrat). El culte xintoista japonès adoptà aviat edicles estables modelats segons el tipus de les cases d’habitacle.
Els temples de l’Amèrica precolombina recorden el ziguratbabilònic i la piràmide egípcia. Espai sagrat, el temple és arreu carregat de simbolisme. Hom el construeix d’acord amb uns cànons arquetípics revelats. Símbol de l’univers i centre del món, s’hi uneixen en una mena d’eix còsmic (simbolitzat pel pal totèmic, pel lingam, per un arbre, per un obelisc) el cel, la terra i l’infern. Anant-hi en pelegrinatge, l’home hi troba la divinitat, recobra la immortalitat i satisfà la necessitat d’una dimensió transcendent de la pròpia existència. L’orientació cap a sol ixent forma part d’aquesta sacralitat que necessita objectivar-se en espais, edificis, persones o coses.