Subtitulada Col·lecció de poesies catalanes compostes per ingenis contemporàneos, una “Advertència de l’editor” explica que l’antologia volia completar Los trobadors nous amb poemes d’autors ja inclosos que no havien encaixat en cap de les seccions i amb d’altres que no hi havien estat presos en consideració per Bofarull, del qual es fa constar que no participà en la nova iniciativa.
Bofarull mateix, en els Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana (1864), considera que l’antologia seva no podia ser més extensa del que era i desaprova la nova iniciativa, que qualifica d’“especulació editorial”, i, sense anomenar-lo, censura la participació de Víctor Balaguer.
Respon, com Los trobadors nous, a uns criteris acumulatius més que no pas selectius i inclou textos més aviat recents, fins a un total de setanta-dos poemes de vint-i-nou autors diferents.
Més enllà de la lògica absència d’Antoni de Bofarull, la d’autors com Joaquim Rubió i Ors i Marià Aguiló, que no havien esgotat les possibilitats de ser antologats, i la incorporació o increment d’obra de significats progressistes com Josep Anselm Clavé, Vicent Boix, Josep Bernat i Baldoví, Josep M. Torres, Francesc Pelagi Briz, Eduard Vidal i Valenciano, Eusebi Pascual i Albert de Quintana indiquen que hi ha una volguda rectificació ideològica, si més no en la nòmina dels poetes.
En conjunt, les dues antologies posaven de manifest sovint, amb resultat desigual, la incorporació d’un romanticisme evolucionat com a criteri de modernitat, més enllà de la rutina formal i temàtica de la poesia d’entreteniment, que havia estat la dominant, i representen per això, si no un punt i final d’una activitat generalment esporàdica i pròpia de grups tancats, un punt d’arrencada d’una activitat més visible, a l’empara dels Jocs Florals de Barcelona, creats el 1859.