La forma actual de la U és una evolució de la v. La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes: cub [kúp], salut [selút], muntanya [muņtáne]. A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal (guiar [giá], quisso [kísu]) o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ (guany [gwán], quatre [kwátre], güellar [gwelá], qüestió [kwetió]. Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong decreixent: beure [béure], cau [káu], i fins i tot com a consonant en contextos intervocàlics: beuen [béwe], cauen [káwen]. Aquest últim cas és en distribució complementària respecte al primer, interconsonàntic. Articulatòriament, /u/ és un fonema que es realitza com a vocal velar, tancada. Des del punt de vista acústic presenta una estructura espectrogràfica amb un primer formant que oscil·la entre 154 i 228 cicles per segon i un segon formant amb una freqüència que va dels 315 als 607 cps. Això el fa un fonema vocàlic, difús i greu.
Origen del fonema /u/ del català
El fonema /u/ procedeix fonamentalment de u del llatí clàssic, en posició tònica o àtona (agulla < acūcula, jutjar < iūdicare). Tant la ǫ del llatí vulgar (llatí clàssic ŏ), com la ọ (llatí clàssic u, ō) poden originar també el fonema català /u/ quan experimenten en el curs de llur història un procés de tancament per influència d’una iod que les segueix; això, però, només es produeix en els casos que el procés de resolució de la iod ha estat prou llarg en el temps per a haver causat la inflexió: fulla < fŏlia, lluny < lŏnge, puny < pŭgnu, fruita < frŭcta, cuida < cōg(i)tat; a més, la ọ del llatí vulgar pot també originar /u/ quan es troba en hiat (dues < dŭas, cua < cōda), o bé quan és seguida d’una nasal i una consonant palatal o velar: júnyer < iŭngere, ungla < ŭngula.