Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí. Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d'u. No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U, que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques (segle XI) i romàniques (segle XV) el so de v consonant contraposat al de la u vocal. També cap al segle X aparegué en els noms germànics la W, que no és sinó dues VV unides. La V clàssica romana consta de dos pals inclinats, traçats en dos temps, que convergeixen i es troben a la base: el segon tenia un reforç a la part superior. El primer traç, tot i no tenir reforç, presenta ben sovint un atac vistent, que amb el temps s’equiparà al reforç incorporat ben aviat al segon traç. La velocitat ràpida produí tres formes cursives diverses i independents dins la cursiva clàssica: allargassament i major inclinació del traç primer; execució de la lletra en un sol traç, que pren la forma d’un calderó; i execució de dos traços, tots dos verticals (o gairebé verticals), el primer dels quals es corba per la base i s’uneix al segon, amb la qual cosa s’obtingué la forma de la u. La primera forma, que conserva la V original, quedà reservada en algunes escriptures (com la carolina) per a representar el valor numèric de V. La segona forma perdurà en algunes escriptures nacionals (com la merovíngia i la visigòtica), i consisteix en un calderó allargat i inclinat o vertical, sovint com penjat damunt les altres lletres; el calderó es manté també sovint en el nexe amb la i, tant per a la síl·laba ui com per al numeral VI (episemon). La tercera forma, u minúscula, prevalgué per a tots els usos fonètics a partir de la semiuncial i uncial; molt més tard, però, esdevingué, com s’ha dit, reservada a un so vocàlic. La forma V original romangué com a majúscula inicial de mot en totes les escriptures, en concurrència amb la forma U. Les petites variants que hom observa només afecten els atacs superiors dels dos traços, més o menys accentuats, i la cueta final a la dreta del segon traç. La v minúscula gòtica allargassa generalment el primer traç, una mica corbat. La gòtica alemanya tardana ha derivat en formes aberrants.
Valors fonològics de la grafia v
La grafia v correspon a dues entitats fonemàtiques fonamentals dins el domini català. En el dialecte balear, el valencià (llevat del subdialecte apitxat), l’alguerès i una bona part del tarragoní sol realitzar-se, d’acord amb el seu origen llatí, com un fonema labiodental, fricatiu i sonor, correlat fonològic de /f/ sord, general a tot el domini: canvi [kámvi], divendres [divéndres]. A la resta dels dialectes, es pronuncia com a bilabial, després d’haver-se acomplert, des de l’edat mitjana, un procés d’assimilació al fonema /b/, que és igualment general a tot el domini: [kámbi], divendres [dibéndres]. En aquest últim cas, el compromís fonològic es realitzà conjuminant el tret de fricatiu de /v/ amb el tret de bilabial de /b/, de manera que l’original /b/, que era oclusiu, es tornà neutre en aquest sentit en tots els dialectes. Pel que fa a la realització [v], es tracta, acústicament parlant, d’un fonema no vocàlic, consonàntic, difús, greu i fluix.
Origen del fonema /v/ del català
El fonema /v/, d’articulació labiodental, procedeix històricament de v- llatina inicial (vinya < vinea), bé que en alguns casos aïllats aquest so ha originat el bilabial corresponent (baladre < veratru); o procedeix d’una intervocàlica (jove < iuvene). També pot procedir d’una -b- o d’una -f- llatines intervocàliques (fava < faba, devesa < defensa, cove < cophinu). En aquesta posició ha desaparegut quan la segueix una vocal de l’ordre velar (saüc < sabucu, por < paor < pavore). Cal esmentar també una tendència sàvia a la conservació de l'originària en mots com profit < projectu o professó < *profitione (compareu aquest darrer amb el valencià ‘provessó’). Caldrà afegir tots aquests orígens de /v/, a la llista de procedències del fonema /b/ que ja han estat esmentades, per als dialectes catalans que han confós els dos fonemes /v/ i /b/.