El conducte pel qual accedeix el magma és denominat xemeneia, i en general sobre aquesta se sol formar una depressió en forma de con invertit, que és el cràter. A vegades aquesta depressió pot adquirir grans proporcions i adoptar forma de cubeta, i aleshores és anomenada caldera, que pot ésser originada per explosió o per enfonsament o col·lapse de la part superior d’un con volcànic.
La forma del volcà és condicionada per diversos factors; en primer lloc, pel caràcter central o fissural del vulcanisme, segons que el magma accedeixi al llarg d’una fractura o per un punt determinat (en el primer cas el volcà pot adquirir forma de cresta, o pot formar-se una alineació de cons volcànics, mentre que el vulcanisme central sol donar lloc als volcans cònics típics). D’altra banda, la forma del volcà depèn de la natura dels materials que expulsa i del caràcter explosiu o no explosiu del vulcanisme. Les emissions de la lava molt fluida, com la basàltica, donen lloc a volcans de formes còniques, però de pendent suau, que són coneguts com a volcans d’escut o de tipus hawaià.
Funcionament d’un volcà
Quan el vulcanisme és explosiu, el material és essencialment piroclàstic, i els cons tenen els vessants molt inclinats; aleshores són anomenats volcans d’escòries o de tipus vulcanià. Si el magma és molt viscós, la lava pot acumular-se al mateix lloc de sortida i donar origen als doms volcànics. En alguns casos extrems l’extrusió de lava ja pràcticament solidificada origina una agulla de parets verticals, que pot obstruir la sortida i ésser causa d’una violenta explosió, com la de Mont Pelé, a la Martinica, del 1902; en aquests casos, el volcà és anomenat peleà. És molt freqüent que durant el període actiu d’un volcà aquest mostri variacions en el caràcter dels productes abocats. Quan es dóna una alternança d’emissió de lava i de material piroclàstic es forma un con estratificat en capes de l’una natura i de l’altra, i dóna lloc a un estratovolcà, també denominat volcà de tipus mixt o estrombolià.