Sorgí cap a la fi del segle VIII a l’illa de Java, des d’on s’estengué a les altres illes de la Sonda (fins a Timor) i a la península de Malaca. Inicialment consistia en la projecció d’ombres sobre una superfície plana, mitjançant uns titelles o wajang de cuir retallat (wajang kulit), representats de perfil i amb una fesomia molt característica que permetia de reconèixer els diferents personatges tradicionals. Eren moguts per un o per diversos narradors o dalang, que afegien també eines, armes, cavalls, etc., a les ombres projectades i dirigien alhora la música de gamelan que sol acompanyar les funcions. Les representacions es basen en històries tradicionals del folklore javanès, vinculat en part al de la Polinèsia, i en relats més moderns, d’origen hindú i procedents del Mahābhārata i del Rāmāyana. Més tard es desenvolupà un altre tipus de wajang, basat en figures planes de fusta (wajang kelitik), del qual ha procedit més modernament el wajang golek (o wajang kaju), que empra titelles de fusta amb el cap mòbil (accionat per una tija coberta per la vestimenta del ninot) i braços articulats, moguts amb llargs bastons que permeten al dalang de romandre amagat.
Hom ha demostrat l’origen religiós d’aquest teatre i el seu origen javanès (la terminologia és tota de llengua javanesa, bé que avui hom empra predominantment la malaia). La seva popularitat es manté intacta: les funcions més importants són les de les festes que clouen el mes del ramadà. Els texts tradicionals inclouen un gran nombre de personatges (còmics, malvats o heroics), cadascun dels quals té un nom i una fesomia característica (hi ha al voltant de dos-cents personatges distints); sovint aquests personatges són emprats com a motius ornamentals en les arts decoratives.