La carbonització pot ésser duta a terme segons el procediment antic de la carbonera o segons tècniques més modernes (forns continus o instal·lacions de destil·lació seca) que permeten d’aprofitar, a més, els gasos despresos. És emprat en la indústria metal·lúrgica com a reductor —desplaçat actualment pel coc—, com a primera matèria per a l’obtenció de carbó activat, com a combustible lleuger, per a sintetitzar carbur càlcic, cianurs, sulfurs de carboni, etc, i en la fabricació d’elèctrodes, pólvora negra, materials pirotècnics i catalitzadors diversos. L’ús del carbó vegetal és documentat ja al s XIII, tant al Principat, on les fargues dels Pirineus en feien consum, com al País Valencià i a les Illes Balears. Als Pirineus, prou plujosos, hom emprava llenya per als casos domèstics, però la voracitat de la metal·lúrgia sembla que desboscà pinedes ufanoses. Als Prepirineus, la Serralada Transversal, el Sistema Mediterrani Català i la serralada Ibèrica i la serra mallorquina de Tramuntana, és a dir, als països de les rouredes seques i els alzinars, hom féu molt de carbó de cupulíferes, sobretot d’alzina, aprofitant la rebrotada dels alzinars cada catorze o quinze anys com a mínim. Aquesta producció havia de cobrir les necessitats de les regions més seques, com les planes des del Segrià i les muntanyes litorals de Garraf cap a migjorn. En realitat només tenien excedents les muntanyes prou allunyades de la costa, i en primer lloc les prepirinenques, car de totes les litorals i bona part de les prelitorals calia reservar la fusta per a la construcció naval. D’ací vingué la importació, especialment a Barcelona i València, del carbó de llenya, que arribà a ésser molt gran, procedent d’Algèria, Còrsega i, sobretot, Sardenya. El carbó de llenya desaparegué de la indústria en generalitzar-se el carbó de pedra britànic (definitivament després de la guerra de 1914-18), i dels usos domèstics en generalitzar-se l’electricitat i el carbó asturià (després de la guerra de 1936-39).
m
Geologia
Química
Tecnologia