Aquest principi tècnic ha rebut diferents tractaments al llarg del temps —és famós el secret mantingut per alguns grans artistes sobre la fórmula de llurs colors— fins a arribar a la pasta comercial en tub, utilitzada des del segle XIX. La pintura a l’oli és usada sobre un suport absorbent, generalment la tela, bé que també, no tan sovint, ho és també la fusta. A l’edat mitjana aquesta tècnica era ja usada, bé que combinada amb la del tremp. Al segle XV aparegué la pintura a l’oli independent als Països Baixos; la tradició n'atribueix la descoberta a J. van Eyck. Segons G. Vasari, fou Antonello da Messina qui la introduí a Itàlia. Als Països Catalans hom n'atribueix la introducció a L. Dalmau. La pintura a l’oli ha tingut una gran acceptació per l’àmplia possibilitat de matisos i gradacions de color que permet i que no són possibles en altres tècniques pictòriques. Pot permetre de fer l’esbós de la pintura a base d’empastaments lleugers, donar els colors matisats amb empastaments més espessos i donar les transparències de l’acabat (transparència) a base d’empastaments lleugeríssims.
f
Art