Si bé l’antiga Grècia no coneixia la divisió en actes, a l’època hel·lenística l’estructura de la peça dramàtica s’anà fixant en tres episodis, ultra un començament i un final anomenats respectivament pròleg i èxode. A Roma, Horaci recollí aquesta concepció i en la seva Ars poetica establí una divisió en cinc actes, però de fet no existí mai cap llei rigorosa ni en l’escena clàssica ni amb la reaparició del teatre a l’època medieval. El Renaixement es basà en la norma assenyalada per Horaci, però interpretant-la i seguint-la lliurement. Així, per exemple, mentre que el teatre anglès elisabetià s’ajustava als cinc actes, alguns dramaturgs castellans del segle d’or preferiren dividir les obres en tres parts, anomenades jornades; en un cas i en l’altre, però, coexistien amb l’acte altres unitats de menor extensió com l'escena i el quadre. Els clàssics francesos siscentistes, i amb ells el teatre neoclàssic en general, adoptaren els cinc actes, als quals donaren una entitat rígida. Després del trencament que significà el Romanticisme, al s XIX hom no adoptà cap norma determinada, bé que s’ajustà amb preferència a la fórmula dels tres actes; però amb l’aparició de les noves exigències tècniques al segle següent, tot i que la utilització de l’acte no desaparegué, hom tendí a d’altres formes de divisió i a l’ús, sovint utilitari, de dues parts amb un sol intermedi.
m
Teatre