Pot ésser passatger o persistent. Pot ésser constitucional o adquirit com a consequència de: manca d’aportació alimentària ambiental; manca d’ingestió per motius mentals (anorèxia nerviosa); malalties que dificulten la digestió o l’absorció; malalties cròniques infeccioses i canceroses; malalties del metabolisme (diabetis); malalties endocrines (hipertiroïdisme, insuficiència hipofisària o suprarenal). El signe més directe de l’amagriment és el dèficit ponderal (manca de pes), però aquest és de difícil valoració objectiva, ja que, dintre certs límits, aquesta valoració del pes és condicionada per ideals subjectius de vitalitat, d’estètica i de sexualitat. Cal distingir, en aquest sentit, l' amagriment persistent , però estable, de l' amagriment progressiu i, sobretot, del que s’acompanya d’astènia, pèrdua de pes, depressió o irritabilitat. El tractament mèdic d’un amagriment requereix de tractar la possible malaltia causal, d’assegurar una aportació alimentària suficient i, en alguns casos, demana l’administració d’hormones i una psicoteràpia.
m
Patologia humana