A poc a poc anaren conquerint el territori comprès entre el Rin, el nord del Sena i la mar (canal de la Mànega), i llur expansió arribà a la Gran Bretanya (s I aC), de la qual ocuparen les terres del sud. Foren els primers a aixecar-se contra Juli Cèsar, el qual els sotmeté l’any 57 aC, però continuaren revoltats els anys successius. Dins l’Imperi Romà restaren inclosos al territori de la Bèlgica. Una part dels belgues, en ésser empesos (vers el s VI aC) per altres pobles indoeuropeus —germànics—, emigraren cap el sud-oest i, travessant França i el Pirineu occidental, entraren a la península Ibèrica, on constituïren la darrera gran onada de les invasions cèltiques. Els pobles més importants que formaven el conglomerat belga en emigració eren els suessions i els bel·lòvacs, amb grups d’ambians, veliocassos, autrigons, origevions i caristeus, a més de petits nuclis germànics, nervis, tungres i eburons. Eren portadors d’una cultura material hallstàttica desenvolupada, i pressionaren i desplaçaren, tant al llarg de llur camí com en els llocs on s’assentaren a la fi de l’emigració, d’altres pobles també cèltics —sefes, nèmets i túrons— que els havien precedits cosa de mig segle abans. L’establiment dels belgues a la península Ibèrica és força complicat, i els historiadors en discuteixen la mecànica. Tanmateix, l’impacte sociocultural dels belgues fou molt important en la història de les terres centrals i nord-occidentals de la península Ibèrica.
f
m
Història