A l’Imperi Romà l’emperador Claudi (10 aC-54 dC) organitzà una cancelleria dirigida per lliberts, que al segle IV esdevingué l’organisme fonamental del govern. Durant el segle IX Carlemany organitzà la cancelleria imperial franca amb personal eclesiàstic segons el model de la cancelleria imperial romana. Felip II August de França (1180-1223) fou l’organitzador de la cancelleria francesa i inicià el còmput de registres de la corona. A Anglaterra fou la dinastia normanda (segle XI) la que inicià l’organització de la cancelleria reial anglesa. A Castella la cancelleria reial era organitzada ja al segle XII, i la de Navarra, un segle després.
A la corona catalanoaragonesa era l’escrivania reial organitzada des del segle XIII i composta pel canceller, el vicecanceller, un notari tinent los segells, dos secretaris, un arxiver, dotze escrivans de manament, vuit escrivans de registre, un escalfador de cera, un segellador, correus, algutzirs i altres càrrecs menors. El 1355 Pere III creà el nou càrrec de protonotari (el primer a ocupar-lo fou Mateu Adrià, el traductor de les Leges palatinae), i poc temps després s’hi adjuntà l’ofici de lloctinent de protonotari. El nombre d’escrivans, tant de manament com de registre, varià segons les èpoques. El 1413 fou ordenat una mena d’escalafó i els escrivans mateixos s’organitzaren en un sindicat o companyia general mitjançant una concòrdia que regulava la justa distribució de treballs i de remuneracions. El vicecanceller era l’encarregat de vigilar el contingut jurídic dels documents; en cas d’absència del canceller o del vicecanceller, els regents de la cancelleria els substituïen. El protonotari s’ocupava de la forma externa de la documentació, del bon estil i de la bella retòrica de la redacció i de l’ordre a la cancelleria. El lloctinent de protonotari redactava un dietari, que ha esdevingut molt útil.
La cancelleria sota el Consell d'Aragó
Amb la creació del Consell d’Aragó per Ferran II de Catalunya-Aragó (1494) la cancelleria reial es vinculà a aquest organisme, que fou presidit també pel vicecanceller; el canceller restà vinculat a l’administració particular de cada un dels regnes, i el protonotari, que augmentà en influència, tingué el seu representant a Catalunya o secretari del lloctinent de Catalunya. Des de la fi del segle XVI les funcions de la cancelleria catalanoaragonesa foren cada cop més absorbides pels diversos consells generals de la monarquia hispànica, i la presència dels catalans i del català en la vida cancelleresca desaparegué gradualment, fins que desaparegué del tot amb la supressió del Consell d’Aragó al començament del segle XVIII.
Significació cultural de la cancelleria
La designació per als càrrecs de la cancelleria, sobretot des de les Ordinacions (1344) de Pere III, de professionals de la teologia, del dret o de l’art d’escriure (diversos poetes hi estigueren vinculats entre els segles XIV i XV) i la relació cada cop més habitual i àmplia amb d’altres corts europees, convertí la cancelleria en un focus cultural comparable a allò que havien estat els monestirs a l’alta edat mitjana, sobretot des que el 1373 fou organitzat un grup de copistes per a la transcripció de llibres. La cancelleria assimilà i difongué la poesia i l’art francès, introduït per la reina Violant de Bar, la curiositat humanista pel món grecollatí, importada d’Itàlia, o l’hel·lenisme de Juan Fernández de Heredia, procedent de la cort pontifícia d’Avinyó. Les cartes dels secretaris, alguns d’ells bibliòfils i corresponsals dels humanistes italians, deixen traslluir, sobretot en els temps d’Alfons IV, la creixent bibliofília dels reis. La difusió dels clàssics es produí a través de la cancelleria. Lorenzo Valla dedicà al secretari Arnau Fenolleda la versió llatina d’Isop, i la República de Plató traduïda per Pier Candido Decembrio entrà a la península Ibèrica gràcies a Berenguer Mercader, batlle general de València; Sal·lusti interessà diversos funcionaris; encara en temps de Joan II (1469), l’escrivà Bernat Andor el copià a precs del secretari Joan de Coloma, i el preceptor i secretari de Ferran II, Francesc Vidal d’Anoia, el traduí al castellà. La presència d’italians a les corts d’aquests dos reis — Luca Pollestra, els Geraldini, Lucio Marineo Siculo, Pietro M. d’Anghiera— mantingué un nucli d’humanistes catalans al voltant de Jaume i Jeroni Pau i del cardenal Margarit, en l’època de la impremta primerenca: la Gramàtica de Perotti, a iniciativa de gent de la cort, fou impresa a Barcelona el 1475. En temps de Carles I, el cercle format al voltant de Mercurino Gattinara i de Miquel Mai fou un centre erasmista que pogué influir en Ignasi de Loiola. Pel que fa a la llengua, la prosa de la cancelleria seguia els formularis medievals de retòrica epistolar (ars dictandi) i imitava el cursus llatí; influí en la prosa culta, com ara la traducció de Pal·ladi al català per Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor.
A la fi del segle XI, la influència de l’humanisme féu abandonar progressivament aquests models per l’estil ciceronià (des de Bartomeu Sirvent i Pere Margall). L’adaptació al català d’aquest nou estil fou iniciada per Bernat Metge, secretari de Joan I i de Martí I, i continuà en un grau menor amb altres traductors de llatí, com Guillem Nicolau i Ferran Valentí, relacionats amb la cort. L’equilibri clàssic de la prosa de Bernat Metge o de Joanot Martorell, o fins l’oratòria d’Antoni Canals i de Felip de Malla, derivà a la fi del segle XV cap a la prosa forçadament llatinitzant. En general, la prosa de la cancelleria fou un factor important d’unitat de la llengua literària.