A l’edat mitjana els cors monàstics originaren el perllongament de la nau entre el transsepte i l’absis (Cluny). Sovint és separat de la nau per un cancell. Es diferencia del presbiteri perquè aquest és el lloc propi dels ministres de la missa i de l’altar, mentre que el cor és per als cantors, canonges o monjos i és al davant o al darrere d’aquell. A les esglésies no monàstiques ni canonicals es confonen tots dos termes. Des de l’època barroca la tribuna de l’orgue, situada en un pis al començament de la nau, sobre la porta d’entrada, serví també per als cantors. D’aquí ve que aquest lloc sigui anomenat cor superior, elevat, o de dalt . Artísticament hi té especial interès el cadirat. A la península Ibèrica hi havia el costum de posar en moltes catedrals el cor dels canonges entre el transsepte i l’entrada, en un clos tancat per parets elevades. Molts d’aquests cors tenen un gran valor artístic, com l’elevat de Morella (s XV), amb escultures d’Antoni Sanxo i Giuseppe Beli, o el de Barcelona, de Bartolomé Ordóñez, acabat per Pedro Villar el 1504.
m
Arquitectura