cristal·lització

f
Química

Canvi d’estat d’una substància dissolta, fosa o en estat gasós, a estat sòlid cristal·lí.

La formació de cristalls a partir d’una solució és obtinguda per evaporació del solvent, sense atènyer el punt de saturació, i deixant-lo refredar tot seguit. El procés comença tan bon punt es formen els primers nuclis de cristalls bé espontàniament, bé induïts per petites partícules estranyes a la solució (pols, vidre, etc), per “sembrada” o encebament amb cristalls de la mateixa substància a cristal·litzar o per fregament amb les parets del cristal·litzador. Un refredament lent de la solució saturada porta a la separació dels cristalls grossos i ben formats, bé que impurs. Per obtenir cristalls més purs i petits, hom n'efectua un refredament brusc i amb agitació de la solució. La purificació de composts cristal·lins impurs és feta correntment per recristal·lització de llur solució en un solvent apropiat. Quan una solució conté diversos soluts, hom pot aconseguir la formació gradual dels cristalls de cada solut independentment, per cristal·lització fraccionada, mitjançant una regulació acurada de les condicions físiques, especialment de la temperatura. A partir d’una substància en estat gasós, la formació de cristalls és aconseguida per sublimació. Juntament amb el bescanvi iònic i l’extracció líquid-líquid, la cristal·lització és un mètode molt emprat de separació de substàncies en estat de gran puresa, sobretot com a procés industrial, atès que hom expèn en forma cristal·lina la gran majoria de productes químics.