i cultura | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cultura

substantiu femení f antropologia cultural antrop cult
Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

Sovint hom ha entès cultura i civilització com a sinònims, però cal subratllar-ne la diferenciació, per tal com el terme “cultura” té unes connotacions molt més àmplies: de fet, hom ha dit sovint que la possessió de cultura és el tret diferenciador de l’espècie humana com a tal, en el sentit que engloba un conjunt molt ampli de comportaments apresos, és a dir, transmesos a través del llenguatge, per oposició als comportaments instintius transmesos genèticament, característics dels animals. Tot i que aquesta consideració ha estat darrerament posada en dubte per alguns estudiosos dels primats superiors, hom coincideix en el fet que la quantitat de comportaments poc o molt determinats culturalment en l’home és molt superior a la que pugui presentar qualsevol primat no humà. El primer a formular una definició de cultura des d’un punt de vista exclusivament antropològic fou E.B. Tylor, que la concebé com un tot complex (art, moral, idees, etc) adquirit per l’home com a membre d’una societat. A mesura que l’antropologia s’ha anat desenvolupant com a ciència, ha incorporat nous aspectes a aquesta definició i n'ha variat la perspectiva d’acord amb les exigències de cada corrent. Així, alguns insisteixen en la historicitat de la cultura, la qual, a més, constaria d’uns elements explícits (palesos per a tots i expressats en el llenguatge), uns altres d’implícits (dels quals no són conscients els membres de la societat que en participa) i uns altres de desviants o anòmics (no corresponents a la cultura majoritària); per a Melville Jean Herskovits, qualsevol cultura, reflex d’una pluralitat d’aspectes, té un caràcter estructural, varia tant en el temps com en l’espai, tot i que manifesta també regularitats que en possibiliten la continuació i la transmissió, i és l’instrument a través del qual l’individu s’adapta al seu medi. Representant destacat del corrent antropològic funcionalista, Bronislaw Kasper Malinowski defineix la cultura com a complex d’utensilis i béns de consum, com a tot orgànic que regula els grups socials i com a conjunt d’idees, creences, arts, etc, que permeten a l’home d’afrontar els problemes amb què es troba. L’anàlisi funcional permet de determinar la relació entre el fet cultural i les necessitats de l’home: la funció no és sinó la satisfacció d’una necessitat, per mitjà d’una activitat, en la qual els homes actuen en comú, servint-se dels objectes. D’altra banda, per acomplir llurs finalitats els homes s’han d’organitzar, i això implica una estructura molt precisa, les grans línies de la qual hom pot trobar en qualsevol grup organitzat. La unitat elemental d’aquesta organització és la institució, que implica l’acord mutu sobre un conjunt de valors aglutinadors del grup, unes relacions concretes entre els seus membres i un element físic determinat (llur medi natural i artificial). Kroeber ha definit la cultura com una “abstracció de la conducta”, en el sentit que existeixen certes “configuracions” o “models” d’aquesta que no depenen dels individus considerats com a tals, però que determinen la part més essencial de llur comportament. Segons L&A. White, en canvi, allò que caracteritza la cultura no són els comportaments, els estris o les institucions considerades en relació amb els individus o llurs necessitats, sinó la transformació d’aquests elements en símbols i llur integració en una relació simbòlica dels uns amb els altres. Per la seva banda, M. Harris i altres partidaris del corrent anomenat “materialisme cultural” recuperen part de la formulació de Malinowski i conceben la cultura com la resultant de la interacció entre unes necessitats biològiques bàsiques i un medi ecològic específic. Com a aportacions importants sobre aquesta matèria cal destacar també els estudis corresponents de Siegmund Freud i dels seus seguidors, els del corrent anomenat culturalisme, els de pensadors de línia marxista (com, per exemple, Herbert Marcuse) i, sobretot, les anàlisis de l’estructuralisme —Claude Lévi-Strauss n'és el representant principal—, per al qual l’element més rellevant en l’estudi de la cultura és el concepte de model, entès com a límit, només a l’interior del qual pot variar la conducta dels individus. El fenomen cultural ha esdevingut més i més complex a mesura que s’integra en la civilització industrial moderna. La pluralitat de funcions socials i la multiplicitat de relacions que hi són establertes, com també el fet del macrourbanisme, fan impossible qualsevol simplificació en definir i diferenciar una cultura en relació amb altres. En el mateix sentit, cal distingir-hi cultures, subcultures, cultures de classe, i àdhuc el moviment de la contracultura, que, sorgit als EUA al decenni dels seixanta i en relació amb els fets sociopolítics contemporanis nord-americans, rebutja els valors culturals i socials tradicionals. La cultura apareix en el món actual com una realitat rica, complexa i, sovint, contradictòria. És per això que pot ésser útil tenir-ne en compte les diverses manifestacions. En parlar de cultura cal considerar el contingut, els mitjans de creació i difusió i, finalment, els públics i les formes de recepció dels béns simbòlics. La concepció humanista assimila la cultura (stricto sensu) amb l'alta cultura. Com assenyala Raymond Williams, la cultura remet originàriament a la sensibilitat, als valors espirituals d’una època i a la seva expressió en productes i obres de caràcter científic, literari i artístic. Aquesta concepció connecta amb la visió elitista d’Arnold Mattheu, que considera la cultura com el millor que s’ha pensat i s’ha dit en el món. S'equipara la cultura amb les obres més importants en el camp de la literatura, la pintura, la música, etc. La cultura humanista té diverses característiques: a) És selectiva: es basa en una tradició classicista, preocupada pel nivell d’exigència i la qualitat de les obres. Hi ha una tendència a idealitzar i valorar els productes de la tradició cultural, ja que del passat recordem les obres excepcionals. Aquesta concepció selectiva va lligada a una concepció normativa i canònica. b) És carismàtica: les manifestacions culturals expressen les qualitats excepcionals de l’artista considerat com un creador genial. c) És processual: s’assoleix a través d’un llarg i complex procés educatiu. És aquí on es connecta amb el significat originari de la paraula cultura derivat de cultiu (cultiu de la ment humana i de la sensibilitat). d) És jerarquitzadora: els béns culturals són difícils i la dificultat afavoreix el caràcter exclusiu del públic que té accés a l’alta cultura. Es tracta d’un tipus de producte molt sofisticat que sovint és objecte de consum privilegiat per part de certs elements de les ‘classes superiors’ o per part d’intel·lectuals, artistes i professionals. Només les persones cultes estan en disposició de gaudir de les grans obres de la tradició cultural. En contraposició, la cultura mediàtica és el resultat lògic de la introducció dels mitjans de producció tècnica i industrial en la creació i difusió dels béns simbòlics. Es tracta d’una forma de cultura produïda i difosa a gran escala i accessible a tota mena de públics. La cultura mediàtica (o cultura de masses) implica l’ús de certs mitjans de producció i difusió tècnics per part d’institucions especialitzades. L’origen de la cultura mediàtica es pot situar en la invenció de la impremta a Europa i el posterior desenvolupament de la premsa, la ràdio, la fotografia, el cinema i la televisió. La cultura mediàtica comporta un suport tecnològic (technical medium) per a produir i transmetre els béns simbòlics. Aquests mitjans permeten la fixació de les formes simbòliques i un cert grau de reproductibilitat que implica l’existència d’uns suports tècnics per a reproduir múltiples còpies a partir d’un disseny previ. La invenció de la impremta, per exemple, fou un pas decisiu que permeté repetir missatges escrits en una escala i a una velocitat extraordinàries. De manera semblant, el desenvolupament de la litografia, la fotografia, etc, permeté fixar una sèrie de continguts en uns suports que en possibilitaven la reproducció. Les noves tecnologies de comunicació mitjançant nous suports de difusió (cable, satèl·lit) i les noves formes de codificació digital han conduït a un increment extraordinari de les possibilitats d’enregistrament i de reproducció. La reproductibilitat és un requisit que en fa possible l’explotació comercial a gran escala. Finalment, es pot definir la cultura popular tradicional com la cultura originària del poble. És una cultura que sorgeix espontàniament i és encarnada i practicada per les classes populars, que participen en les celebracions com a actors i com espectadors. Es basa, generalment, en la memòria de la gent i en la transmissió oral en l’àmbit de la família i dins l’entorn comunitari. Connecta amb les formes de vida de la gent i se celebra a l’espai públic. En contraposició a l’alta cultura, és una cultura de producció individual o col·lectiva i d’autoria anònima: allò que li dóna valor és l’assumpció per part del poble. En contrast amb la cultura mediàtica, no hi ha institucions especialitzades (ni empreses) que en tinguin una cura especial. Aquesta definició de cultura popular no sembla prou satisfactòria, ja que és difícil definir amb precisió la categoria de poble (que és una realitat de dubtosa demarcació). D’altra banda, es tendeix a definir la cultura popular en contraposció a l’alta cultura: es concep la cultura popular en negatiu, per defecte, com aquella cultura que no es deixa encabir fàcilment en allò que s’ha definit com a alta cultura. Finalment, s’ignora la importància dels mitjans de comunicació social característics de la societat actual. Mentre que als Estats Units es parla de la cultura popular (mediàtica) que s’expressa mitjançant el cinema, la ràdio i la televisió, en l’àmbit europeu es tendeix a definir la cultura popular a partir de les manifestacions de caràcter tradicional o folklòric. No és possible, però, parlar de cultura popular actual sense considerar els mass media.

Col·laboració: 
MLa / JMUC / GVA
Llegir més...