Tot i que el documental nasqué amb el cinema —els primers films dels germans Lumière eren documentals— i que els anglesos el concretaren amb una sèrie de films sobre l’exèrcit i la indústria, l’autèntic documental aparegué amb Nanook of the North
(1922), de Robert J. Flaherty. Buñuel i els documentalistes nordamericans dels anys trenta conrearen el documental de denúncia social. A França han estat produïts documentals de divulgació científica, com els de Jacques-Yves Cousteau, línia que també ha estat seguida a Alemanya. Després de la Segona Guerra Mundial adquirí un gran apogeu el documental d’art i el de viatges, sobretot a Itàlia. Posteriorment es desenvoluparen el cinema veritat a França i el free cinema a la Gran Bretanya. A més, han conreat aquest cinema W.S. Van Dyke, Marc Allegret, Joris Ivens, Jean Vigo, John Grierson i altres que més tard han passat, amb èxit, al cinema de ficció, com és ara Alberto Cavalcanti, Antonioni, Eric Rohmer, Alain Resnais, etc. En els anys seixanta i setanta, el documental tingué un paper decisiu en el cinema polític i militant. Posteriorment, l’increment de demanda televisiva l’ha absorbit amb continguts històrics, científics o túristics i algunes modificacions formals. Destacaren en aquest terreny els nord-americans Emile De Antonio i Frederick Wiseman, els francesos Marcel Ophuls —autor de Le chagrin et la pitié
(1969) i Hotel Terminus
(1988)— i Claude Lanzmann — Shoah
(1985), denúncia de l’holocaust jueu— o el suís Richard Dindo. Durant la dècada dels noranta es crearen excel·lents obres. A Alemanya, i coincidint amb la caiguda del mur de Berlín, es realitzaren dos films: Die Mauer
(‘El mur’, 1991), de Jürgen Böttcher, i Ein schmales Stück Deutschlands
(‘Un petit tros d’Alemanya’, 1991), de Joachim Tschirner, Lew Hohmann i Klaus Salge. Per la seva qualitat, s’ha de destacar Orson Welles: the One-Man Hand
(Vasilij Silovič, 1995), on, a través d’entrevistes i seqüències de films, es reconstrueix la vida i obra de l’actor i realitzador nord-americà. Die Kunst des Erinnerns: Simon Wiesenthal
(‘L’art de la memòria: Simon Wiesenthal’, 1995), dels austríacs Johanna Heer i Werner Schmiedel, és una biografia sobre el conegut caçador de nazis. When We Were Kings
(Leon Gast, 1996), Oscar al millor documental, proposà una anàlisi històrica i social a partir del cèlebre combat de boxa que, el 1974, enfrontà Muhammad Ali i George Foreman pel títol dels pesos pesants. A principis del s XXI, el gènere ha augmentat la seva popularitat i ha incrementat la seva presència en les sales d’exhibició. Es pot considerar un fenomen la polèmica provocada a tot el món per les pel·lícules de Michael Moore Bowling for Columbine
(2002) i Fahrenheit 9/11
(2004), dues diatribes en clau satírica contra la indústria armamentística dels EUA i el govern de George W.Bush. Però d’aquest país també han arribat altres obres generadores de debat social, com Super Size Me
(2004), de M.Spurlock; Capturing the Friedmans
(2003), d’A.Jarecli; Uncovered: The Whole Truth about the Iraq War
(2003), de R.Greenwald, i The Fog of War: Eleven Lessons from the Life of Robert S. McNamara
(2003), d’E.Morris. En altres països també s’han fet documentals molt aplaudits, com els francesos Les glâneurs et la glâneuse
(2000), d’A.Varda; Le peuple migrateur
(2001), de J.Perrin; Être et avoir
(2002), de N.Philibert, i Genesis
(2004), de C.Nuridsany i M.Pérennou, o el britànic The Filth and the Fury
(2000), de J.Temple. A l’Estat espanyol provocà força polèmica La pelota vasca
(2003), de J.Medem, una panoràmica sobre les causes i conseqüències del terrorisme basc acusada de privilegiar el punt de vista del nacionalisme basc. També cal destacar obres com Asesinato en febrero
(2001) i Perseguidos
(2004), d’E.Ortega; Calle 54
(2000) i El milagro de Candeal
(2004), de F.Trueba; Extranjeros de sí mismos
(2000), de J.Rioyo i J.L.López Linares; Caminantes
(2001), de F.León de Aranoa; El juego de Cuba
(2001), de M.Martín Cuenca; El efecto Iguazú
(2002), de P.J.Ventura; El cielo gira
(2004), de M.Álvarez, i El tren de la memoria
(2005), de M.Arribas i A.Pérez. A Catalunya aquesta forma d’expressió cinematogràfica ha demostrat vitalitat amb títols com En construcció
(2001), de J.L.Guerín; Cravan vs. Cravan
(2002), d’I.Lacuesta; De nens
(2004), de J.Jordà; Elena Diakonova-Gala
(2003), de S.Munt; Balseros
(2002), de C.Bosch i J.M.Domènech; La Casita Blanca. La ciutat oculta
(2002), de C.Balagué, i Els nens de Rússia
(2001), de J.Camino.
documental
m
adj
Cinematografia