Des del punt de vista genèric hom distingeix tres procediments: estampació directa del color sobre un fons blanc o tenyit d’un color molt més pàl·lid que no el que hom estampa o que no l’alteri substancialment (per exemple, vermell o negre sobre rosa o groc); estampació per corrosió o estampació per remenjant sobre un fons tenyit de color intens (per exemple, blanc sobre un fons negre). En aquest cas el color de fons ha d’ésser corrosible per una substància que no ataqui la fibra. Per exemple, molts colorants directes per a cotó són corrosibles per substàncies reductores, com l’hidrosulfit sòdic en medi alcalí. Si hom vol que el dibuix sobreposat sigui acolorit, pot afegir a la pasta corrosible un colorant resistent a l’acció reductora, com són els de tina. I estampació per reserva, on hom estampa una substància anomenada reserva, com cera (bàtik) o argiles, que priva mecànicament, en una tintura posterior, que es tenyeixin les zones reservades. Des del punt de vista mecànic, qualsevol dels anteriors procediments químics pot ésser aplicat per estampació a mà o a bac, estampació a la lionesa o estampació amb corrons de coure. L'estampació a mà o a bac és feta amb blocs o motlles de fusta, amb el dibuix en relleu, obtingut gravant la mateixa fusta o incrustant-hi uns perfils metàl·lics. Hom suca aquests motlles en el color escampat en el fons d’un recipient anomenat bac, i després són aplicats al teixit estès sobre una taula. Hom copeja el motlle amb una maça per transmetre el color al teixit. Per a cada color cal un motlle. Aquest procediment ja és gairebé en desús, atès l’elevat preu dels motlles, llur poca superfície i la poca producció obtinguda. Hi hagué una complicada màquina, anomenada perrotina (del seu inventor, Perrot), que mecanitzava aquest procediment. L'estampació a la lionesa o per serigrafia és feta mitjançant uns marcs en els quals hi ha muntada, tensa, una tela de sedàs parcialment impermeabilitzada seguint el dibuix. El teixit que hom estampa és fixat estès sobre una llarga taula. A sobre hom hi posa el marc, dins el qual hi ha la pasta d’estampació que hom fa córrer mitjançant una rasqueta o rascle. La pasta travessa la tela de sedàs per les parts permeables i estampa el teixit de sota. Aquest procediment, que al principi era manual, s’ha anat mecanitzant, fins al punt d’haver-hi màquines totalment automàtiques. És un procediment molt difós, gràcies al baix cost dels motlles, al gran raport que permet (fins a 2 m) i al fet d’ésser il·limitat el nombre de colors per dibuix. És adequat per a dibuixos de moda, mocadors i xals molt variats i de tiratges mitjans. Un altre procediment és l'estampació amb màquina d’estampar de corrons de coure gravats per incisió. El cost d’aquests gravats és molt elevat, i llur raport longitudinal és relativament petit (uns 45 cm). Però la producció de la màquina és enorme, i resulta, doncs, convenient per a grans tiratges de dibuixos clàssics. Entre les estampacions especials cal mencionar el xiné, que consisteix a estampar un ordit que posteriorment és teixit, i el disseny resta desdibuixat en sentit longitudinal, i la tela de llengos (llengües) mallorquina, que hom realitza submergint parcialment en un bany de tintura les madeixes de fil abans d’ordir.
f
Indústria tèxtil