La doctrina de l’etern retorn té un precedent en el pensament hindú, i fou adoptada posteriorment pels grecs (especialment per Heràclit i els pitagòrics). Posteriorment fou formulada de manera explícita per Friedrich Nietzsche. Procura elaborar una explicació sintètica del problema clàssic de l’ésser i l’esdevenir. Amb el propòsit de pensar el problema de l’esdevenir des de l’esdevenir mateix, es postula un model mitjançant el qual s’explica el desenvolupament del món, l’ésser del qual esdevé, com un retornar. A més d’ésser una doctrina fisicocosmològica, posseeix un correlat en l’àmbit de l’ètica, amb la qual cosa es pretén, criticant l’imperatiu categòric kantià, dotar la voluntat d’una regla que fa del voler quelcom etern, és a dir, una creació.
m
Filosofia