Segons l’aplicació, hom distingeix entre eutanàsia activa i eutanàsia passiva. En la majoria d’estats constitueix un delicte, bé que la seva pràctica sovint és consentida en la segona forma. El codi penal espanyol del 1995 tipifica l’eutanàsia com un delicte d’inducció al suïcidi. En algunes legislacions d’estats desenvolupats, la pressió d’una part creixent de l’opinió pública n’ha comportat una certa tolerància, amb una regulació més o menys restrictiva segons els casos. Així, a Suïssa, l’eutanàsia activa és tolerada des de la dècada de 1940 en bona part a causa de la menció expressa del suïcidi assistit en el codi penal.
Els Països Baixos foren els primers a legalitzar l’eutanàsia activa (2002). Intents anteriors com els del Territori del Nord d’Austràlia (1995) i de l’estat nord-americà d’Oregon (1997) foren revocats per les legislacions estatals respectives. Posteriorment, han aprovat l’eutanàsia activa Bèlgica (2002), Luxemburg (2009), Colòmbia (2014), Canadà (2016) i Nova Zelanda (2020, amb aplicació a partir de novembre del 2021). El 2014 el Parlament belga aprovà l’eutanàsia per a menors sense restriccions d’edat, que fou aplicada per primera vegada l’any 2016.
A Catalunya, al final de desembre del 2000, s’aprovà al Parlament una proposició de llei sobre el testament vital o de voluntats anticipades, un document en què un ciutadà major d’edat informa el metge del tractament que desitja rebre en cas de patir una malaltia o un accident que li impedeixin expressar personalment la seva voluntat final. El 17 de desembre de 2020 el Congrés dels Diputats aprovà amb 198 vots a favor, 138 en contra (PP, Vox i UPN) i 2 abstencions la proposició de llei que despenalitza l’eutanàsia, que fou ratificada el 18 de març de 2021 en una segona votació al Congrés, i així l’Estat espanyol es convertí en el setè país del món a legalitzar aquesta pràctica. Finalment, el 25 de juny de 2021 entrà en vigor la nova Llei orgànica 3/2021 de regulació de l’eutanàsia.