i faula | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

faula

substantiu femení f literatura lit
Narració, en vers o en prosa, de fets meravellosos, on sol donar-se un ensenyament moral; generalment hi intervenen animals, i fins i tot elements inanimats que actuen com si fossin éssers racionals.

Els límits entre l'apòleg i la faula són imprecisos, però normalment, en aquesta darrera, l’aspecte narratiu predomina damunt el moralitzador. Gènere popular, és present en la tradició oral de diversos pobles i en les literatures escrites més antigues: els reculls hindús Pānchātāntra i Calila i Dimna i les faules d’Hesíode, d’Estesícor i sobretot d’Isop, molt difoses a l’edat mitjana. Entre els escriptors romans autors de faules el més important fou Fedre, seguidor d’Isop. A l’edat mitjana la faula atenyé una gran difusió i una gran importància: d’una banda, foren traduïdes i imitades faules d’èpoques anteriors (Ysopets), i de l’altra, foren produïdes noves obres; n'escriviren l’Arcipreste de Hita, Maria de França, Boner i altres. La difusió de les faules antigues continuà durant el Renaixement i, a més, n'escriviren de noves Rabelais, Corrozet, Targa, etc. En el camp de la faula la gran figura del s. XVII fou La Fontaine. Els autors dels s. XVIII (Iriarte, Roberti, Pignotti, Houdard de La Motte, Herder, Gleim, Lessing, Gay, Krylov) i XIX (s. amaniego, Ginguené, Henriot, Perego i Moore) continuaren conreant aquest gènere. Al s. XX els recursos formals de la faula han estat emprats per Orwell, Franc-Nohain, etc.

Les faules als Països Catalans

Als Països Catalans, com a la resta d’Europa, les faules d'Isop tingueren una gran popularitat durant l’edat mitjana, i especialment a partir del s. XVII, que es multiplicaren llurs edicions en català. Tanmateix, les faules originals catalanes —deixant de banda l’anònima Faula de les amors de Neptuno i Diana..., del s. XV— no experimentaren una certa vitalitat fins als s. XVII i XVIII: Vicenç Garcia (1582-1623) i Guillem Roca i Seguí (1742-1813). Ja al s. XIX, la faula, oblidada completament a la resta dels Països Catalans, es desenvolupà d’una manera especial al Rosselló: dins un estil eminentment popular, hom féu sobretot traduccions, adaptacions i interpretacions en vers de La Fontaine, Florian, Dorat, Isop, etc. Entre els fabulistes rossellonesos cal destacar Gabriel Boixeda (1809-73), Pere Courtois (1816-88), Francesc Rous (1828-97), Albert Saisset (1842-94), Pau Berga (1864-1947) i sobretot Esteve Caseponce (1850-1930). Actualment hi continua viva la tradició, en forma generalment anònima, en revistes i butlletins.

Col·laboració: 
RMP
Llegir més...