Nasqué de la necessitat de segellar un objecte. A l’Orient antic, la glíptica fou molt apreciada i les seves produccions constituïren un element important per a la datació i la valoració artístiques. Sobresortiren el cilindre segell, originari de Sumer i documentat des del 3100 aC (Uruk IV), el botó segell, trobat a Mohenjo-daro, a Pèrsia, a Síria i a Egipte, i el segell amulet o escarabeu. A l’Occident antic, minoics i etruscs feren un gran ús dels segells, i també els grecs, entre els quals sobresortiren Teodor de Samos, Pirgòteles i Dexàmenes. La gliptografia romana arribà a l’apogeu a l’època d’August (Dioscòrides). Després, el cristianisme continuà la tradició de gravar les pedres fines. Els carolingis i els bizantins executaren obres molt refinades, però el moment culminant d’aquest art es produí amb motiu del Renaixement, del Quattrocento al Seicento.
f
Art