La Contrareforma agreujà la situació dels jueus d’Europa. El sistema coercitiu del gueto fou imposat i substituí el de les jueries o calls, més oberts. Els jueus, fugint dels avalots i les persecucions dels segles XIV i XV a la península Ibèrica, s’havien refugiat en algunes zones de l’Europa oriental —particularment a Polònia i a Lituània—. Als segles XVII i XVIII hagueren de fugir dels pogroms: entre el 1648 i el 1658 els soldats cosacs, primer, i després els suecs i russos mataren més de 20.000 jueus de Polònia i Lituània. Aquestes matances se succeïren al llarg del segle XVIII i produïren una emigració cap a l’oest d’Europa, particularment cap als països protestants, que es manifestaren més liberals: es formaren comunitats jueves importants a Holanda, Anglaterra, Alemanya i en algunes zones de França. A la darreria del segle XVIII, però, la influència de la Revolució Francesa transformà el caràcter dels guetos europeus, que, si bé no desaparegueren —sobretot a l’Europa oriental—, deixaren d’ésser ciutats prohibides i de confinament i, al llarg del segle XIX, l’emancipació de les comunitats jueves anà lligada a les vicissituds de la formació dels estats moderns. Durant la Segona Guerra Mundial, a Polònia, els nazis reinstauraren els guetos, tancats per murs, totalment aïllats de l’exterior, convertits en camps de reserva i de treball. Foren particularment coneguts els de Cracòvia, Lublín, Lwów, Lódź i Varsòvia, entre d’altres. Els dos darrers reuniren una població de 170.000 i 500.000 persones, respectivament, que aviat es reduí a causa dels pogroms i de l’evacuació cap a camps de concentració i d’extermini. El 1943, els 40.000 habitants que restaven al gueto de Varsòvia es revoltaren i foren exterminats pels nazis, que enderrocaren el barri. Amb la fi de la guerra desaparegueren els darrers guetos.
m
Història
Entrada del gueto de Lódź