Essencialment consta de dos contactes o més que poden connectar-se i desconnectar-se mitjançant un dispositiu mecànic adequat. En obrir un interruptor en funcionament es forma una guspira que podria transformar-se en un arc que destruiria els contactes; per a evitar-ho cal recórrer a diversos procediments: augmentar la distància entre els contactes, fer la interrupció a una gran velocitat o en diversos punts alhora, o bé disposar d’elements auxiliars que facilitin l’extinció de l’arc, en el bufament mitjançant banyes, fent que la guspira tingui lloc dins una xemeneia de tir, o mitjançant un camp magnètic (bufament magnètic). També és freqüent de submergir, en certs casos, l’interruptor en un gas no ionitzable i de forta rigidesa elèctrica o en un bany d’oli. Un interruptor ha d’ésser previst per a poder suportar amb seguretat i permanentment una tensió, i una intensitat nominal determinades, i, a més, és caracteritzat per una certa capacitat de ruptura. Hi ha diversos tipus d’interruptors, que reben diferents noms, segons llur construcció o destinació. L’interruptor industrial clàssic ha estat el de palanca amb ganivetes mòbils entre contactes premsors fixos, a l’aire per a petites i mitjanes intensitats i en un bany d’oli per a corrents superiors. Actualment són molt difosos els interruptors en petit volum d’oli. En les instal·lacions domèstiques de baixa tensió hom empra interruptors de paret, sovint monopolars i d’accionament manual.
m
Electrònica i informàtica
Dos tipus d’interruptor: basculant d’ús domèstic (a dalt), i d’alta tensió en bany d’oli (a baix)
© Fototeca.cat
Aparell per a interrompre un circuit elèctric.