i intifada | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

intifada

substantiu femení f
Mot que vol dir ‘alçament’, ‘insurrecció’, i que es difongué en els mitjans de comunicació internacionals arran de la revolta palestina que esclatà el 1987 a Gaza i Cisjordània contra l’ocupació israeliana.

Hom en sol distingir dues: la primera (1987-93) i la segona (2000-05). 

La primera intifada esclatà l’any 1987 en un context de successives derrotes dels països àrabs en les guerres araboisraelianes, i d’ocupació per part d’Israel de Gaza i Cisjordània, els anomenats territoris ocupats, on s’inicià la construcció d’assentaments de colons israelians en el que fou qualificat d’annexió de fet. Com a resultat d’això i també de la continuació dels atemptats palestins, una part important de la població palestina fou confinada en camps de refugiats, des d’on l’OAP instigà les hostilitats contra Israel, les quals al seu torn desencadenaren represàlies de l’exèrcit. D’altra banda, les condicions de vida progressivament degradades en aquests camps contribuïren en una gran mesura a alimentar el malestar.

El catalitzador de la revolta fou una cadena d’assassinats per part de militants palestins i soldats israelians al desembre. Com a resposta, tingué lloc un alçament generalitzat de la població palestina que s’inicià amb avalots i llançament de pedres, però que no tardà a emprar armes de foc i explosius, atacs als quals l’exèrcit israelià respongué amb repressió renovada. Tot i el seu caràcter espontani, tingueren una certa incidència en la insurrecció tant l’OAP i altres organitzacions de tipus revolucionari secular com l’islamisme fonamentalista, en particular Hamàs.

El balanç de les víctimes mortals de la primera intifada fou d’uns 164 per la banda israeliana per més de 2.000 per la part palestina. Hom ha dit que la meitat dels morts palestins ho foren a conseqüència de les lluites entre les diverses faccions i també assassinats de palestins considerats agents d’Israel. El 1991, amb la guerra del Golf Pèrsic, el moviment perdé part del suport dels paísos àrabs.  

Malgrat el seu caràcter volàtil i sovint indiscriminat, hom ha adduït que la persistència de la revolta fou essencial en l’aproximació de posicions d’ambdues parts, que es resolgueren en un primer encontre a la cimera de Madrid (octubre del 1991) entre els principals actors del conflicte, a més d’alguns estats àrabs (Síria, El Líban i Jordània), els EUA i l’URSS poc abans de la seva fi. La culminació foren els acords de pau d'Oslo.

La segona intifada fou en darrer terme el resultat del fracàs dels acords de pau d’Oslo. Amb el bloqueig en les converses de Camp David entre Ehud Barak i Yasser Arafat per la qüestió del retorn dels refugiats palestins l’any 2000, la visita del líder del LikudAriel Sharon a l’esplanada de les mesquites al setembre fou vista com l’acte de provocació que, en el context dels desacords, desencadenà la sèrie d’atemptats i represàlies que es perllongaren fins als primers mesos del 2005, sense un final definit.

Del bàndol palestí els atemptats eren comesos molt sovint per terroristes suïcides (cosa que diferenciava aquesta intifada de la primera) de manera indiscriminada entre la població civil israeliana. A aquests atacs l’exèrcit israelià respongué amb assassinats selectius (sobre els líders palestins considerats responsables de la planificació o la incitació als atacs), però que moltes vegades provocaven víctimes entre els civils palestins.

Foren assassinats d’aquesta manera Abū  ‘Alī  Mustafà, del Front per a l’Alliberament de Palestina (agost del 2001) i, de Hamàs, Ahmad Yāsin  i ‘Abd al-'Aziz al Rantisi (març i abril del 2004, respectivament), entre d’altres. De la part israeliana, a l’octubre del 2001 fou assasinat el ministre de turisme Rehavam Zeevi. Foren controvertits internacionalment els atacs preventius en territori de l’Autoritat Nacional Palestina i, entre el març i el setembre del 2002, Arafat, considerat pel Govern israelià còmplice i instigador dels atemptats (especialment els dels Màrtirs de les Brigades d’al-Aqsà, sorgits d’Al-Fatah), fou sotmès a un setge ininterromput als quarters de l’ANP de Ramal·la.

Foren també controvertits la construcció del mur defensiu d’Israel (començat al juny del 2002), de 640 km, que havia de separar Cisjordània d’Israel, i els enderrocaments d’habitatges palestins on s’havia detectat la presència de terroristes. Malgrat la iniciativa del Full de Ruta impulsada a l’abril del 2003 per l’anomenat Quartet (EUA, ONU, Rússia i la UE), que preveia la creació d’un Estat palestí, la retirada israeliana dels assentaments il·legals i el cessament dels atemptats, cap de les parts no complí els compromisos.

D’altra banda, creixeren les tensions a l’interior de l’ANP entre els successius primers ministres (càrrec instituït des del març del 2003) i Arafat, que es negava a delegar poders (especialment la seguretat). El 2004 semblà produir-se un cert desbloqueig en l’escalada de violència, primer amb l’anunci de Sharon, al febrer, de la retirada unilateral de Gaza, per la qual s’eliminaven tots els assentaments israelians d’aquest territori, i posteriorment amb la mort d’Arafat al novembre.

Malgrat que la violència no cessà, en disminuí la intensitat. El nou president palestí, Mahmud Abbas (des del gener del 2005), aconseguí un compromís d’alto el foc de les principals organitzacions palestines, alhora que reforçà la seguretat. Al febrer, Israel aprovà l’alliberament d’un gran nombre de presoners palestins i retirà part de les seves forces de Cisjordània i, el mateix mes, Sharon i Abbas declararen una treva a Šarm al-Šayḫ (Egipte). Al final del 2004 les víctimes mortals de la segona intifada s’estimaven en unes 3.100 per la part palestina i unes 950 per la israeliana.

Llegir més...