Només se'n conserven exemples a la regió de Lleó i de Castella. Les obres a les ciutats on vivien els mossàrabs —Còrdova, Sevilla, Granada, Toledo, Mèrida, etc— foren destruïdes a conseqüència de les persecucions, des del 805. En terres musulmanes es conserva l’església de Santa María de Melque (Toledo), de planta en creu i capçalera sortint, però és de cronologia dubtosa; i l’església rupestre de Bobastro (Màlaga), que hom creia anterior al 917, atribució avui negada. En terres cristianes hom construí, el 850, l’església de Sant Joan de la Penya (Osca). És important San Miguel de Escalada (Lleó), del 913, de planta basilical, amb pòrtic lateral, triple capçalera i arcs de ferradura també en planta. Altres temples són el de San Cebrián de Mazote (Valladolid), basilical amb transsepte i contraabsis com a vestíbul, de tradició africana paleocristiana, cimbori i absis coberts amb cúpules gallonades. Li és semblant Santiago de Peñalba (Lleó), del 937. Santa María de Bamba (Valladolid), dels voltants del 920, és de planta basilical amb tendència cruciforme central, com Santa María de Lebeña. Relacionats amb els edificis anteriors hi ha San Miguel de Celanova, San Salvador de Palaz del Rey (Lleó) i les restes de Sahagún (934) i de San Román de Hornija (Valladolid). Com a projecció tardana a Castella, és notable San Baudel de Berlanga (Sòria), de planta quadrada, amb una columna al mig i arcs radicals, amb una brillant ornamentació dels capitells corintis i dels frisos i cancells amb talla de bisell.
A Catalunya apareixen unes característiques semblants en diverses esglésies d’una nau a Olèrdola, Obiols, el Brunet i altres de l’Empordà. Amb major desenvolupament a Pedret, al Marquet i a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Al Conflent, la basílica de Cuixà s’ofereix en l’estructura de les naus com a obra de major consideració amb les arcades divisòries en arc de ferradura i de la volta sobre murs en aparell d’espina de peix; penetra, així mateix, l’alenada de l’estil califal cordovès amb la talla de capitells que foren utilitzats en les obres més grandioses, edificades durant la segona meitat del s X a Cuixà, a Ripoll, a la seu de Vic i a Sant Benet de Bages. Són més escassos els relleus escultòrics obrats en aquest període que es conserven dispersos en altres indrets. Hom considera mossàrab gran part de la miniatura preromànica que il·lustra Bíblies i manuscrits del Comentari a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana. Foren importants les influències califals, mossàrabs, per tant, que aportà el miniaturista Magius -segurament cordovès- a la sèrie dels Beatus i que apareixen en el manuscrit signat per ell, procedent de San Miguel de Escalada, datat el 926. Un altre pintor, Emeteri, al monestir de Távara, el 970, acabà un altre manuscrit començat pel seu mestre Magius, apartant-se, però, del seu estil. Emeteri i una pintora, Eude, són autors del Beatus de Girona, del 975. Altres Beatus més fidels a l’estil de Magius són el del monestir de Valcavado, avui a Valladolid, pintat per Obeco (970), i el Beatus de la Seu d’Urgell. Foren importants els de l’escriptor de San Millán de la Cogolla, una altra branca de la miniatura preromànica del s X.