Constitueix el gruix més important de les peces conegudes del teatre del cicle nadalenc misteri. Prescindint d’algun fragment anterior del Principat, cal tenir en compte sobretot cinc consuetes mallorquines per a la nit de Nadal de la fi del segle XVI, compostes de diversos elements: hi ha, per exemple, reminiscències de l’ordo prophetarum o processó dels profetes del drama litúrgic llatí, la representació de la Sibil·la i l’emperador, i nadales més o menys populars, al costat de la representació pròpiament dita dels pastorells, d’un to ingenu i a vegades un xic irreverent i tot. Aquesta barreja persistí durant els segles següents tant al Principat com a Mallorca. Del segle XVII hom coneix el text rossellonès Relació dragmàtica de la nativitat del fill de Déu, notable per l’adaptació als registres lingüístics de l’època i del lloc. La referència més antiga als pastorets des de la instauració dels Borbó data del 1721, i consisteix en una sol·licitud per a representar aquestes peces referint-s’hi en català (a diferència d’altres tradicions, de les quals hom traduïa sempre el nom al castellà).
Els pastorets en la literatura catalana moderna
Són esmentats al dietari Calaix de Sastre del baró de Maldà (1769-1816), i hi ha constància d'uns Pastorets d’Ignasi Plana editats a Catalunya el 1799 que obtingueren un gran èxit. El text més antic editat a Catalunya que s’ha conservat, però, és en castellà (Los pastorcillos en Belén, ó sea, el Nacimiento de Jesucristo), imprès a Igualada l'any 1844. En català es conserva La infància de Jesucrist o els pastorets en Betlehem, de Jaume Piquet, imprès el 1871. Durant la primera meitat del segle XIX es representaren en molts punts de Catalunya (foren tradicionals, sobretot, les representacions de Mataró), però és a partir del text de mossèn Miquel Saurina (Los pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist, 1887), que els pastorets s’estengueren arreu del territori català a través de la xarxa de centres catòlics. Ja avançat el segle XIX Frederic Soler els incorporà a la tradició culta (El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga,1891). Fixaren el gènere i li donaren els trets que manté en l’actualitat Lluís Millà, Francesc d’A. Picas i, especialment, Josep Maria Folch i Torres, amb Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús (1916), la versió que ha obtingut més acceptació. Durant la Guerra Civil Espanyola foren prohibits pel seu caràcter religiós, i els primers anys del franquisme hom en prohibí la representació en català.