i joc de pilota | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

joc de pilota

substantiu masculí m esports esport
Cadascun dels jocs en què dos o més contrincants competeixen tot impulsant amb la mà —nua o protegida amb guant, pala o cesta (txistera)— una pilota en un frontó o trinquet, d’acord amb unes regles de joc.

La federació internacional en reconeix 27 modalitats. Conegut ja pels antics egipcis, els grecs i els romans, com també pels maies, gairebé exclusivament com a activitat ritual, fou molt estès durant l’alta edat mitjana, bé que les diverses modalitats i regles no foren precisades fins a la segona meitat del segle XIX.

Al País Valencià, hom hi juga segons una modalitat autòctona, coneguda com pilota valenciana, que ja era practicada a l’edat mitjana i que continua gaudint d’una gran popularitat. Hom hi sol jugar en espais tancats que reben la denominació de trinquet  en les variants d'escala i corda, perxa, galotxa i raspall (aquesta darrera exclusivament a les comarques de la Marina, la Safor i la Vall d’Albaida), o bé al carrer en les de raspall i llargues. S'hi juga amb una pilota feta d’un embolcall de pell de bou (vaqueta) farcit amb borra atapeïda que pesa uns 40 g. Cada partida es divideix en un nombre prefixat de jocs o ''tantos” que augmenten de cinc en cinc, de manera que hom pot dir que una partida és a 12 jocs o seixanta “tantos”. Cada joc consta de quatre punts (quinze, trenta, val i joc) i calen dos quinzes d’avantatge sobre l’adversari per a guanyar el joc. La variant dita d'escala i corda consisteix en l’enfrontament de dos equips (individuals, dobles o triples), situats a cadascuna de les meitats en què la corda —situada a 1,8 m d’alçada— divideix el trinquet, que fan passar la pilota per damunt de la corda colpejant-la amb la mà abans que aquesta toqui a terra, després d’un únic bot o després de rebotar en els frontons (parets del fons del trinquet) o a l'escala (graderia lateral del trinquet). L’acció comença per l’acte de ferir (servir). El feridor fa botar contra la pedra (llosa encastada al sòl) la pilota i, impulsant-la amb la mà, la fa rebotre contra la muralla (paret lateral) que té a la dreta, de manera que aquesta vagi a botar al dau (rectangle de 2 m de costat, pintat sobre un dels angles que formen el frontó i l’escala); si no és així, perd el quinze l’equip que ha ferit. L'escaleter contrari (jugador del fons situat dins el dau) ha de tornar-la colpejant-la en l'aire, al primer bot o al rebot i, en cas de no fer-ho, haurà perdut el quinze i li hauran fet una treta. En aquesta variant del joc ha assolit una fama mítica Paco Cabanes, el Genovès, considerat el millor jugador de tots els temps. El raspall és una modalitat practicada tant al carrer com al trinquet. La diferència fonamental respecte al joc a l'alt és que la pilota sempre és viva, independentment del nombre de bots que hagi fet i encara que vagi rodolant per terra. La intenció de cadascun dels dos bàndols és que la pilota, en l’aire o rodolant, arribi a tocar el tamborí del frontó contrari i ultrapassi la línia de fons, en cas que hom hi jugui al carrer. Les partides es fan a 5 jocs.

Hi ha fàbriques de pilotes acreditades a Benaguasil, Catarroja, Carcaixent, etc. Hom troba descripcions del joc de pilota en autors antics, com en els Diàlegs de Lluís Vives. L’any 1928 fou creada la Confederació Internacional de Joc de Pilota (CIJB, sigles del nom francès: Confédeéation Internationale du Jeu de Balle), que reuneix  diverses modalitats de jocs pilota i, des del 1993, organitza campionats internacionals (els anys senars, europeus, i els anys parells, mundials), per als quals ha creat una modalitat unificada anomenada joc internacional. Des del 2009 la seu és a València. 

A Barcelona, al segle XIX, s’introduí com a espectacle i esport la pilota basca, que té com a modalitats el frontó llarg, el frontó curt, el joc a rebot, el trinquet i el joc a ble (amb una paret a l’esquerra) i segons la manera d’impulsar la pilota, a mà, amb guant, amb pala i amb cesta. D’aquestes especialitats la més difosa ha estat la del joc a ble en les modalitats de mà, pala i cesta. Les partides són generalment individuals, bé que també poden ésser per equips, generalment per parelles, i segons les especialitats s’ha d’arribar a un nombre de punts per a guanyar: pala a 45 punts, cesta a 35, mà per parelles a 22 i mà individual a 18. Els punts s’aconsegueixen en fer falta el contrari, i és motiu de falta tornar la pilota després del segon bot, ultrapassar la pilota els límits del camp de joc, obstaculitzar deliberadament un contrari, tocar la pilota amb el cos i fer un servei curt (botar la pilota abans de la línia de falta, situada a 16 m del frontó) o dos de llargs seguits (botar passada la línia de passa, situada a 28 m del frontó). La pilota (64-68 mm de diàmetre; 101-125 g) és feta de cautxú, recobert de llana i fil i enfundada en cuir. El primer pilotari documentat (cap a 1760-1770), de tradició basca, és Perkain, i les primeres dinasties de pilotaris daten del segle XIX. Les més conegudes són les dels Atano, Echave, Urbilla, Gallarta, Quintana, Begoñes, Tacolos, Echevarría, Irigoyen, Abrego i Salsamendi. A Catalunya fou famosa la dels Mirapeix. El 1952 la Federació Internacional de Pilota Basca (fundada el 1929) organitzà el primer campionat del món a Sant Sebastià, on es congregaren pilotaris de l’Argentina, Cuba, les Filipines, França, Itàlia, Mèxic, el País Basc i l’Uruguai. Actualment hom hi juga en lliga per federacions (basca, catalana, etc.). A l’aspecte esportiu i a l’espectacle, la pilota basca afegeix l’interès de les juguesques i les travesses.

Llegir més...