És un fenomen existent en totes les cultures, per tal com els posseïts mostren unes actuacions similars (espasmes, convulsions, emissió de sons o paraules inarticulats, etc). Des del punt de vista de la psicologia científica, les possessions són considerades manifestacions de neurosis, psicosis o malalties orgàniques canalitzades socialment o culturalment. Es poden presentar individualment o col·lectivament, i la seva valoració depèn del context cultural en què es donen. Actualment, una de les formes més conegudes i més esteses és el vodú. Des de l’òptica cristiana hom concep la possessió com l’ocupació del cos i de les facultats psíquiques per poders demoníacs, la qual suspèn temporalment la normal possibilitat de disposar-ne. Així, segons el Nou Testament, els poders dels mals esperits sobre l’home són un aspecte del poder del dimoni sobre aquest món, i la victòria sobre els mals esperits obrada per Jesucrist és un signe de l’apropament del regne de Déu. Els teòlegs cristians insisteixen que la possessió no significa una unió personal amb el dimoni ni un establiment d’aquest en l’ànima, sinó que el dimoni controla només els òrgans de les facultats sensorials, sense poder influir en la intel·ligència i la voluntat. Per tal de distingir entre possessió i estats morbosos anàlegs, els teòlegs i les instruccions de l’Església als exorcistes (De exorcizandis a daemone) remeten a l’observació de fenòmens preternaturals, reveladors de la presència d’un esperit dotat de poders i ciència sobrehumans, com l’ús o la comprensió d’una llengua desconeguda, el coneixement de coses que el possés no pot assolir amb mitjans naturals, l’exhibició d’una força física que ultrapassi les seves possibilitats, etc.
f
Religió
Etnologia