Sota la denominació d’un mateix premi hom pot atorgar distincions en diversos camps (cas dels premi Nobel) o bé especialitzar-se en un de concret, com ara el premi Pritzker d’arquitectura (1922) o la medalla Fields (1936) de matemàtiques.
En general, la institució i concessió de premis va a càrrec d’institucions governamentals, d’acadèmies, fundacions o empreses.
Les funcions explícites i implícites dels premis depenen de molts factors, però l’estimulació de les aportacions en un camp de la ciència, l’art, la tècnica, etc., d’una banda, i la difusió pública d’una obra o d’un creador, de l’altra, en són generalment els objectius declarats. Especialment en literatura, música i cinema, els premis s’insereixen cada cop més en l’estratègia publicitària de les empreses que els promouen, en consonància amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació i del consum de béns culturals. Associada a acadèmies i organismes similars en principi desproveïts de finalitats lucratives, hom ha assenyalat la utilitat, més difusa i menys aparent, del premi com a element de prestigi, i el caràcter d’autoritat, periòdicament renovat, amb què s’autoinvesteix l’organisme que els atorga.
El premis literaris
Els premis literaris tenen una llarga tradició. A banda d’alguns guardons com el Nobel, la majoria se circumscriuen als escriptors d’una llengua o al de l’estat al qual pertany l’entitat que els atorga. Hom sol especialitzar-los, també, segons el gènere. Alguns dels més coneguts són, en l’àmbit de la llengua anglesa, els premis Booker (1969) i Whitbread (1971) per a la Gran Bretanya, els American Book Awards (1950), i els Pulitzer (1917) per als EUA; en l’àmbit del francès, els premis Goncourt (1903), Femina (1904) i de l’Académie (1912); en l’alemany el Georg Büchner (1923) a Alemanya i el Grillparzer (1875) a Àustria, en l’italià el Strega (1947), en el japonès l’Akutagawa (1935) i, en el castellà, els premis Nadal (1944), Planeta (1952), Miguel de Cervantes (1976), Príncipe de Asturias de les lletres (1981), Nacional de literatura (1984) i de las Letras Españolas (1984).
Els premis literaris als Països Catalans
El primer premi literari català donat a un llibre (a diferència dels premis dels jocs florals, atorgats generalment a composicions) fou el Joan Crexells de novel·la en català (1928). L’èxit d’aquest premi i el moment favorable que per a la promoció de la literatura catalana representà el període autonòmic republicà esperonaren les convocatòries del Joaquim Folguera (1932), de poesia; de l’Ignasi Iglésias (1932), de teatre; del Joan Maragall (1936), d’assaig; del Narcís Oller (1937), de contes, Valentí Almirall (1937), de periodisme; el del Teatre Català de la Comèdia (1938) en llur majoria patrocinats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat.
L’ensulsiada del 1939 i la repressió traslladaren alguns d’aquests premis dins els Jocs Florals de la Llengua Catalana, itinerants a l’exili. Efímers i clandestins, foren a Barcelona el Salvat-Papasseit, convocat per la revista Antologia (1947), i el Rosselló-Pòrcel (1948), per la revista Ariel; i tolerats els de la parròquia de Cantonigròs (1944), convertits (1969) en les Festes Populars Pompeu Fabra.
El lleu millorament de la conjuntura política permeté de reprendre la tradició amb un conjunt de premis, en metàl·lic, patrocinats per editorials com ara les desaparegudes Selecta i Nova Terra o algun mecenes: el Joanot Martorell (1947, des del 1960 Sant Jordi), de novel·la; l’Ossa Menor (1950, des del 1960 Carles Riba), de poesia, i el de La Faràndula (1951), de teatre infantil, a Sabadell.
L’èxit dels premis com a tribuna de coneixença de la cultura catalana i de llançament d’autors inèdits en portà a la creació de nous: l’Aedos (1953), de biografia; el Víctor Català (1953), de contes; la Lletra d’Or (1955), a l’obra més significativa de l’any (sense dotació econòmica); el Josep Yxart, d’assaig (1956); el Joan Santamaria (1956), de narració o teatre.
Alguns ajuntaments també passaren a concedir premis: cal esmentar-ne el Ciutat de Palma, que ja des del 1958 concedí premis a obres en català.
Entre els anys seixanta i la fi del franquisme (1978) s’eixamplà el ventall amb temàtiques més diverses i amb distincions atorgades pels ens locals, institucions diverses, etc. Cal esmentar els Premis Crítica (1967) de la revista Serra d’Or, sense cap recompensa econòmica. Edicions Destino concedeix el premi Josep Pla de prosa (1968) i, en instituir el Ramon Llull (1981), Planeta establí la dotació més alta per a un premi en català.
També cal esmentar l’Ausiàs Marc (1959), de poesia; el Prudenci Bertrana (1968), el premi Xarxa (1978), d’assaig; el Francesc Eiximenis (1979), d’assaig religiós; el Vila de Perpinyà (1981); el Sant Joan (1981), etc.
Els premis Octubre (1973), patrocinats per la llibreria editorial Tres i Quatre en diverses modalitats conserven, per les adversitats que ha d’afrontar la cultura en català al País Valencià, les connotacions civicopolítiques que havien tingut alguns premis literaris durant el franquisme, caràcter que va donar lloc a algunes polèmiques i que, des del 1977, recull més clarament el premi d’Honor Jaume I.
Arran del seu restabliment, la Generalitat de Catalunya atorgà diversos premis: el Nacional de literatura (1982) i, no estrictament literaris, els Premis Nacionals de Cultura (1995) i l’Internacional Catalunya (1989).
Per la seva banda, el govern andorrà convoca des del 1994 el premi Carlemany de novel·la.
La prohibició de la cultura catalana, el 1939, fou decisiva per al sorgiment de premis literaris en castellà, especialment els ja esmentats Nadal, convocat per la revista Destino, i Planeta, als quals cal afegir el Biblioteca Breve (1959). Aquests i altres premis han projectat importants noms de la literatura castellana.
Els premis artístics
Els premis artístics als Països Catalans
Els premis artístics a Catalunya van units, en un principi, a les exposicions oficials de Belles Arts. A la del 1892, a Barcelona, s’introduí el sistema de les tres classes de medalla a part les mencions honorífiques ja existents; des del 1894 a més hom concedí premis extraordinaris i un premi d’honor. Les exposicions de la nova etapa (1920-23) foren molt més parques en premis, i els pocs concedits foren en general d’estímul a artistes joves. Paral·lelament, l’Ajuntament de Barcelona premiava anualment, del 1899 al 1911, el millor edifici i, des del 1902, també el millor establiment comercial.
Els certàmens artístics competitius proliferaren els anys trenta, en què se celebraren amb caràcter únic ressonants concursos com “Barcelona vista pels seus artistes” (1930), “Montserrat vist pels pintors catalans” (1931), el Saló del Nu (1933), tots ells dotats amb diversos premis.
Tanmateix, els premis amb major prestigi i continuïtat foren el Nonell i el Campeny, concedits a partir del 1934 als salons convocats per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, i el 1937 i el 1938 per la Generalitat. El 1938 s’hi afegiren els dos premis de pintura i d’escultura, el Fortuny de gravat, el Padró de dibuix i l’especial de paisatge Anglada Camarasa.
A la postguerra foren nombrosos els premis artístics concedits, en general poc significatius i molts d’ells convocats per ajuntaments, diputacions i entitats oficials. El lleu reviscolament de les exposicions oficials de Belles Arts coincidí també amb la concessió de premis.
Tanmateix, els que han obtingut més audiència han estat convocats per entitats privades. Cal destacar el premi de Maig de l’Agrupació d’Artistes Actuals (1957-62), l’Ynglada-Guillot de dibuix (des del 1959), el del Saló de Març de València (des del 1969), el Joan Miró, també de dibuix, concedit pel Cercle Artístic de Sant Lluc des del 1962, etc. Altres premis importants són els de les Biennals Ciutat de Terrassa (des del 1957), els de la Biennal d’Eivissa (des del 1964), els de la Biennal de Barcelona de pintura contemporània (des del 1975), el concurs Ciutat de Granollers, els Deltes ADI-FAD de disseny (1961-70), el trofeu Laus, instituït per l’associació de grafistes del FAD el 1964, i en el camp de l’arquitectura els premis anuals del FAD, restablerts el 1958, com a continuació de l’antiga tradició municipal dels premis anuals d’arquitectura i interiorisme. També destaquen els diversos premis Acca de la crítica d’art (des del 1982) i els premis d’il·lustració de llibres infantils i juvenils: l’Apel·les Mestres (des del 1981) i el Catalònia (biennal, des del 1984), respectivament.