i moneda romana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

moneda romana

Taula de continguts

substantiu femení f numismàtica numis
Sistema monetari propi de l’antiga Roma.

A part la primitiva pecúnia (cap de bestiar amb què hom feia els intercanvis comercials), hom suposa que fou vers el 450 aC que començaren a ésser emprades peces de bronze i coure (as). La introducció de monedes d’argent romanocampanianes a l’estil grec (amb la inscripció i les figures de Mart o d’Apol·lo i d’un cap equí) sembla que és deguda a la guerra amb Pirros (280 aC), que posà en contacte Roma amb el S d’Itàlia; foren encunyades probablement a les seques de Nàpols o de Tàrent. La primera moneda d’argent encunyada a Roma (vers el 268 aC o bé, segons alguns, vers 217-212 aC) fou el denari d’argent, molt popular, amb les seves divisions (sesterci, quinari, etc), que constituí —amb variacions i canvis— el patró monetari fins el 46 aC, en què foren introduïdes monedes d’or d’una manera regular. La seca romana era instal·lada al temple de Juno Moneta, sota la supervisió dels triumvirs (definits com a aere argento flando feriundo). August es reservà el dret d’encunyació i estabilitzà i modificà el sistema monetari establint l'aureus com a unitat monetària. Ultra la seca de Roma, hom n'obrí una altra a Lió (~15 aC). Sota Septimi Sever, hom encunyà monedes d’or gairebé exclusivament. Cap a la fi del s III, l’àmplia difusió del sistema monetari imperial exigí una multiplicació de seques (Antioquia, Milà, Lió, Cízic, etc). Les variacions del sistema, a part les alteracions de valor pròpies de les vicissituds històriques, no foren substancials. Amb tot, cal fer esment d’algunes noves peces populars: l'antoninià, introduït per Caracal·la (215), i el solidus, introduït per Constantí (309).

La moneda romana als Països Catalans

La moneda romana a terres catalanes fou introduïda amb la romanització avançada i ja cap al canvi d’era. Presenta dues formes ben diferenciades: d’una part les emissions militars originades per la guerra civil durant els triumvirats, i de l’altra les encunyacions indígenes, limitades a les poblacions organitzades com a colònies o municipis. Aquest és el cas de les emissions ja ben llatinitzades de municipis com Emporiae, Dertosa o Ilerda, i colònies com Tàrraco. Llurs monedes conserven, fins i tot, en algun cas, la tipologia anterior (el llop a Ilerda, el pegàs o cavall alat a Emporiae). Al País Valencià les seques ibèriques de Xàtiva i Sagunt s’adaptaren a l’encunyació de moneda totalment romanitzada i dues seques noves naixien: Elx i València. A l’època imperial, ja eliminades totes les seques locals del període anterior, Tàrraco quedà com a seca oficial de l’Imperi. Si bé les primeres emissions de Tarragona són de la guerra civil que portà Galba a l’Imperi (anys 68-69), la seca s’estabilitzà amb noves emissions a nom de Vitel·li i, més tard, de Vespasià (la polèmica establerta sobre l’atribució de la sigla T com a marca de seca per a Tàrraco en monedes que van des de l’emperador Aurelià fins a Constantí —anys 270-325— sembla definitivament aclarida amb l’atribució d’aquesta sigla o inicial a la seca italiana de Ticinum). Des de final del s I dC, doncs, no hi devia haver seques romanes als Països Catalans ni a la resta d’Hispània. Com a excepció, hom atribueix a Barcelona unes emissions a nom de l’usurpador Màxim Tirà que duen les sigles SMB (409-411) i que hom interpreta SACRA MONETA BARCINONENSIS, ja que fou proclamada per una revolta de legionaris de guarnició als passos orientals dels Pirineus.

Llegir més...