i Romanticisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Romanticisme

romanticismeLa mar de glaç (1823-24), per Caspar David Friedrich
© Fototeca.cat
substantiu masculí m literatura lit, art art i música mús
Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s. XVIII i durant el s. XIX, s’estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l’art i de la vida.

El terme romàntic, que defineix aquest moviment, aparegué primer a Anglaterra durant el s. XVII amb el significat d’irreal, però també amb el significat de pintoresc. A Alemanya, Herder l’utilitzà com a sinònim de medieval, en contraposició a antic, per a designar la poesia sentimental i “ingènua” moderna, antítesi de la tradicional inspirada en els models de l’art clàssica. Amb tot, la complexitat dels aspectes de la vida que revestí el Romanticisme, la diversitat de les tradicions nacionals en les quals s’inserí, la multiplicitat de les actituds que l’envoltaren, tingueren com a conseqüència una sèrie interminable de temptatives per a fixar la substància d’una definició. I, així, apareix a vegades com a moviment revolucionari, o a vegades com a moviment de restauració. En aquest punt, ha estat establerta una distinció entre un Romanticisme de la primera generació i un altre de la segona i s’ha fet constar que l’evolució seguí direccions distintes a Alemanya i a la resta de l’Europa occidental, perquè mentre el Romanticisme alemany, partint d’una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l’europeu occidental, d’una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal. Les altres constants que defineixen el Romanticisme són la seva fe en la “bondat natural” de l’home i l’exaltació dels valors culturals, l’individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social, el subjectivisme i la consciència del poble, la forma subjectiva de l’ocasionalisme i la potenciació dels sentiments nacionals, l’afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l’esperit, la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat, la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d’una riquesa de l’existència més nova i més íntima, la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d’un pla superior de vida racional, el sentiment de la vida com a esdevenidor i la religiositat estàtica, en la qual tot esdevenir conflueix indistintament en la unitat de l’ésser diví, l’orientació historicista i l’idealisme místic i estètic, el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional, el retorn a l’edat mitjana i la recerca de modernitat, el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l’afirmació de la llibertat de creació poètica i l’especulació vers una nova filosofia i una nova mística, la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d’imaginació fantàstics i llunyans. Tota aquesta suma de contrarietats fa que el Romanticisme, transformat en una categoria de l’esperit, perdi els seus contorns precisos com a moment històric específic i esdevingui una actitud humana tostemps rastrejable; d’altra banda, considerat històricament i polaritzat vers un aspecte determinat, acabà fugint sempre de nou cap a les estretors d’unes fórmules en les quals volgué ésser reclòs: el Romanticisme no fou el desenvolupament deductiu, lògic i coherent, d’una idea, ni tampoc un sistema clos de pensament, ans al contrari, fou una manera de sentir, amb la qual s’acordaren les diverses maneres de pensar, de poetitzar i de viure. A Alemanya, es constituí per primera vegada una escola romàntica el 1797 amb la publicació de la revista Athenäum; a Anglaterra, l’any següent, amb un programa adjunt a les Lyrical Ballads i Coleridge; als països escandinaus, amb l’encontre de Steffens i Oehlenschläger el 1803; a França, amb la traducció (1813) del Cours de littérature dramatique d’A. W. Schlegel i l’anàlisi del Romanticisme alemany efectuada per Mme de Staël en la seva obra Allemagne; a Itàlia, amb la Lettera semiseria di Grisostomo de G. Berchet (1816) i les discussions que provocà una carta de Mme de Staël publicada en la Biblioteca Italiana; a l’Estat espanyol, amb la polèmica entre Juan Nicolás Böhl de Faber, cònsol alemany, i l’escriptor José Joaquín de Mora (1818-19), però, sobretot, gràcies a la publicació a Barcelona del setmanari El Europeo (1823-24). A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del Romanticisme: acumulats la natura i l’home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, violència, força de destrucció. Segons Goethe —que afirmarà també que el Romanticisme representa un principi de malaltia (amb una nova consciència del somni)—, l’art característica és l’única vertadera. Més tard, aquest Romanticisme “ingenu” és superat d’una manera radical i dóna pas a una altra etapa nascuda com un procés d’aprofundiment i de clarificació dels ideals del Sturm und Drang portat a terme, de manera diversa, per Novalis, Friedrich Schlegel, Caroline Schlegel, Schleiermacher, Schelling, i d’altres que renoven l’estètica: el poeta no exhaureix mai, en una sola obra, tota la poesia que tresoreja en el seu interior. Així, al costat de la Sehnsucht, que no mor mai, el sentit més alt de la poesia és el lliure aletejar de l’esperit del poeta per damunt de la seva creació. A Anglaterra, Romanticisme i revolució industrial són dos processos paral·lels (com hom pot veure en Deserted Village de Goldsmith, en Satanic Mills de Blake i en Age of Despair de Shelley). L’entusiasme dels romàntics per la natura és paral·lel a llur pessimisme per l’abandó i la misèria de les ciutats industrials (Southey, Coleridge i d’altres el palesen clarament en llurs obres). Shelley, Byron i Keats manifesten un humanitarisme sense concessions, viuen d’una manera no convencional, amb un ateisme agressiu i amb una manca de prejudicis morals que constitueixen unes formes de lluita autèntiques contra la política d’explotació i d’opressió. Això fa, però, que, a la llarga, tots aquests poetes siguin exterminats per la seva època, i no solament a Anglaterra, sinó també a Alemanya i a Rússia: Shelley i Keats són tractats sense compassió, com Hölderlin, Kleist, Puşkin i Lermontov. Un altre fenomen del moviment romàntic anglès és Walter Scott, el creador de la novel·la històrica, el conservador que, malgrat la seva filiació política, en subratllar amb força les relacions entre els homes es converteix també en campió del liberalisme i del progrés. A França, el Romanticisme, caracteritzat per una profunda concepció de comunitat i una forta tendència al col·lectivisme, cristal·litza alhora que l’opinió pública gira els ulls cap al liberalisme i, bé que Lamartine i Hugo, els romàntics més coneguts, són partidaris del tron i la corona, els altres romàntics manifesten, a la fi, una clara tendència anticlerical i antimonàrquica. També cal dir que el caràcter bohemi que hom sol associar al Romanticisme no fou, en absolut, propi del moviment en els seus inicis: des de Chateaubriand a Lamartine, l’actitud romàntica estigué representada, a França, gairebé exclusivament per aristòcrates, només molt lentament anà a parar a mans de plebeus com Hugo, Théophile Gautier i Alexandre Dumas, que, gradualment, abandonaren llur posició conservadora i contribuïren a la renovació del vocabulari poètic, sempre frenat per un convencionalisme estèril, forjat al llarg dels s. XVII i XVIII (només cal recordar que el cèlebre escàndol de l’estrena d'Hernani es produí pel fet que determinades frases i expressions de l’obra foren considerades massa simples i freqüents), i també a la renovació del teatre, dominat per la puresa dels “Classicistes”. Al costat d’aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l’estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l’hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D. Solomós i A. Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d’aquest nou i inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, un període que, amb totes les seves contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i fou alhora absolutament conscient del seu paper històric.

El romanticisme als Països Catalans

Ja a la fi del s. XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic, sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les edicions d’obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800, consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida del joven René, 1813, 1817, etc. ); proliferaren també les edicions d’obres secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l’important paper d’una sèrie d’editors (Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la “Colección de Novelas” (1818), que contribuí a difondre autors com Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents romàntics, i on es palesa, especialment en l’ordre estètic, la influència dels germans Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que aviat es convertiria en el mite del Romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no deixaren d’aparèixer traduccions d’autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta) afavorí el coneixement del nou Romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas, Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir d’aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren estrenats els drames d’Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el 1845 hi havia com a mínim 17 versions d’obres seves a Barcelona, traduït, entre altres, per J. Llausàs o L. Figuerola), mentre es consolidava l’èxit de Walter Scott, especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau Piferrer, Altés i Canals, etc. ). Cal constatar també les traduccions catalanes de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet, fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel Romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula Romanticisme fou rebutjada sovint pels autors de l’època, que la consideraren poc explícita, i substituïda per l’expressió “nova literatura” o altra similar); aquesta coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així, Pi i Margall, entre altres, s’enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació total de la literatura i la identificació de l’artista amb la humanitat. Tanmateix, a partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la presència constant de traduccions d’autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al Principat i a Mallorca el predomini del Romanticisme conservador i històric, que es basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i teoritzador del Romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans d'El Propagador de la Libertad—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de Walter Scott— amb la seva tasca d’editor i traductor o des de les seves revistes, com l’interessant Museo de Familias. A Mallorca, aquesta tendència fou clarament representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep M. Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l’extraordinària acceptació que tingué l’obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d’altra banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d’Izco, per la seva banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el 1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845). És evident que la valoració que féu el Romanticisme, tant el liberal com el conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i ideològic. D’altra banda, l’embranzida que aquesta literatura catalana prengué a l’últim terç del s. XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la primera època del Romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms de J. M. Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les obres catalanes de J. Pin i Soler, M. Vayreda, N. Oller, etc. (realisme, naturalisme). Una altra derivació directa del Romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat històric fou l’impuls que donà a tota mena d’estudis sobre la història del país (Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad y Reino de Valencia, de V. Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V. Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d’A. de Bofarull, 1876-78), la història literària (M. Milà, Quadrado) i crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la literatura tradicional (Milà, M. Aguiló, Piferrer, Briz) i d’obres com Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.

El romanticisme en les arts plàstiques

El Romanticisme artístic és la transposició de la revolta de l’home a començament del s. XIX al pla estètic, en el camp dels continguts i fins i tot molt sovint en el de les tècniques.

El carro de fenc (1821), obra del pintor anglès John Constable (1776-1837) (National Gallery, Londres)
© Corel Professional Photos
Les normes rígides de les acadèmies clàssiques, potenciades per la política cultural de la França borbònica del Grand Siècle, entraren en crisi i donaren pas en canvi a un període en què la llibertat individual de l’artista es corresponia amb el nou règim liberal que s’imposava en el món polític. Si bé hom considera que l’inici del Romanticisme plàstic fou marcat per l’exposició d'El rai de la “Medusa” de Géricault al Salon de París del 1819, hi ha al món occidental diversos artistes, especialment pintors, més o menys aïllats, que abans d’aquesta data trencaren els mòduls convencionals creant obres d’art que per la seva llibertat de factura i la seva fantasia conceptual iniciaven ja clarament el camí del que després s’anomenaria Romanticisme: són els casos de l’italià Giovanni Battista Piranesi, del suís radicat a Anglaterra Heinrich Füssli, de l’anglès William Blake, i sobretot de l’aragonès al servei de la cort d’Espanya Francisco Goya. Individualisme, subjectivisme, expressivitat, vigor, misteri, fantasia o misticisme són característiques que conflueixen en l’art romàntic. El gust pels ambients exòtics i, sobretot, el món medieval (neogòtic) en contraposició al classicisme grecollatí —tanmateix no del tot desplaçat— que prevalia en èpoques anteriors i en relació íntima amb la recerca de les fonts nacionals històriques de cada país, són elements que molt sovint també juguen en la configuració de l’art romàntic. Els grups ètnics —nacionals— naturals buscaven la definició de llur personalitat per damunt de les unions i submissions d’uns territoris amb altres que per motius merament dinàstics existien a l’Antic Règim. França, com a bressol de la principal revolució política forjadora del nou règim, generà un art romàntic amb paper capdavanter: a Géricault, s’hi afegiren els noms dels escultors François Rude, A. L. Barye o P. J. David d’Angers i els dels pintors Th. Chasseriau o Eugène Delacroix, líder del moviment que trobà, però, la seva pinzellada lliure característica en l’exemple dels paisatgistes renovadors anglesos com John Constable o Richard P. Bonington. La gran llibertat estètica de William Turner i la fantasia desbordada de John Martin, ambdós paisatgistes anglesos, s’inscriuen també de ple en el concepte essencial de Romanticisme. El Romanticisme alemany és, contràriament, molt respectuós de la forma clàssica i de les tècniques convencionals, i la seva revolució és limitada als continguts i caracteritzada pel misticisme i la fantasia: en són exemples el grup dels natzarens actiu a Roma —coincidents amb l’estètica de l’italià Tommaso Minardi— i les figures de C. D. Friedrich, C. G. Garus o Ph. O. Runge, que influïren especialment a Escandinàvia, en noms com el noruec J. C. Dahl, o a Rússia en pintors com V. A. Tropinin. Aquest respecte a la forma s’adverteix també en pintors francesos com J. A. D. Ingres, d’una gran influència arreu d’Europa. A Espanya, a una certa escola informal goyesca —E. Lucas, L. Alenza, A. Esteve, etc. —, s’hi ajuntà un paisatgisme nacionalista fantasiós encapçalat per Jenaro Pérez Villaamil, inspirat en l’anglès David Roberts, i un “ingressisme” representat principalment per més conservadors, com Federico de Madrazo.

Fragment de les White Mountains, de Thomas Cole
© Fototeca.cat - Corel
A Bèlgica sobresurt l’exuberant personalitat d’Antoine Wiertz i als EUA als paisatges fantasiosos de Washington Allston o Thomas Cole s’hi afegeixen les prospeccions etnologiconacionalistes de Georges Catlin. L’anquilosament de l’art romàntic porta d’una banda, aviat, a l’estil Biedermeier, producte típic de la minva d’inquietuds de la burgesia ja estabilitzada, i de l’altra, més tard, a l’art pompier centrat en l’escultura monumental retòrica i en la pintura d’història que es consagrà en els grans salons periòdics de París —i als que a imitació d’aquells eren celebrats arreu del món occidental— i que esdevindria la pintura oficial arreu fins ben al final del s. XIX, mentre que les inquietuds del Romanticisme més viu eren heretades pel nou moviment del realisme. En les arts plàstiques la progressiva introducció als Països Catalans d’un nou esperit és conseqüència directa de les campanyes militars amb participació estrangera, com la guerra del Francès (1808-14) o l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Gent que havia participat en aquestes campanyes s’interessà vivament per la península Ibèrica, que esdevindrà un punt de destinació —o altres vegades d’escala per a passar a l’Àfrica— de molts viatgers romàntics, que es diferencien dels viatges il·lustrats anteriors —tipus Laborde, que amb tot ja era un preromàntic— per la preponderància que concedeixen als factors pintorescs per damunt dels erudits o científics. El resultat d’aquests viatges era la publicació a Europa de grans llibres il·lustrats amb paisatges presos del natural i més o menys idealitzats. Edward Hawke Locker —antic secretari de l’armada mediterrània anglesa el 1811— publicà Views in Spain a Londres el 1824, el baró Taylor —militar dels Cent Mil Fills— publicà, també a Londres i a París, el Voyage pittoresque en Espagne, Portugal et sur la côte d’Afrique (1826-32). Altres anglesos, com sir David Wilkie, John Frederick Lewis o David Roberts, o francesos, com Pharamond Blanchard, el gran Eugène Delacroix o Adrien Dauzats pintaren i dibuixaren durant el decenni de 1827-37 a la Península, entrant normalment als Països Catalans. J. B. Laurens —col·laborador de Taylor— publicà el 1840 uns Souvenirs d’un voyage d’art a l’île de Majorque. El model d’aquest tipus de llibre —amb més voluntat de fidelitat al model monumental que no al paisatge— i en conseqüència d’aquest tipus de personatge fou seguit per Francesc Xavier Parcerisa amb la col·lecció Recuerdos y bellezas de España (1839-65), projecte personal seu per al qual demanà col·laboració a literats com Piferrer, J. M. Quadrado o Pi i Margall; al pròleg, Goethe, Schiller i Walter Scott eren citats com a generadors del desvetllament d’Espanya. Típicament romàntic és, doncs, el retrobament del paisatge autòcton, que correspon a una progressiva introspecció en la pròpia identitat nacional. El 1824 s’establí la càtedra de paisatge a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i la detingué Pau Rigalt, que fou succeït el 1840 pel seu fill Lluís Rigalt, el primer gran paisatgista de cavallet a Catalunya, home que recorregué tot el país, del qual deixà centenars d’apunts i nombrosos olis. Tanmateix, l’escola més homogènia de l’art romàntic a Catalunya és la natzarenista, composta d’homes formats a Roma prop dels natzarenistes alemanys entre el 1832 i aproximadament el 1840. Els natzarens catalans representen el sector conservador del Romanticisme i assoliren, en bona part gràcies al carisma del seu líder Pau Milà i Fontanals, d’imposar en el camp de l’art la seva mentalitat de manera hegemònica, des de l’Escola i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Pintors com el mateix Milà, Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter, Francesc Cerdà, Pelegrí Clavé, escultors com Manuel Vilar ressuscitaren sovint temes de la història o la llegenda catalanes amb conscient voluntat de cercar els propis trets diferencials nacionals. Ells i tractadistes d’art com Josep de Manjarrés —amb la seva influent Teoría e historia de la bellas artes (1859)— foren els membres més característics d’aquest corrent romà que tingué transcendència fora del país en esdevenir Clavé i Vilar directors de pintura i escultura respectivament de l’Academia de San Carlos, de Mèxic, on introduïren les noves tendències. Aquest corrent hegemònic del Romanticisme català fou el que començà a revalorar més decididament l’art gòtic i medieval en general, sovint en oberta oposició amb els intel·lectuals progressistes, que, arran de la desamortització de J. A. Mendizábal (1835), deixaren enrunar els antics monestirs, esglésies i convents i que, en nom de l’higienisme, enderrocaven les antigues muralles. Contra aquesta mentalitat, Francesc Santacana i Company col·leccionà com a relíquies tants elements com podia dels convents derruïts i els instal·là a la seva casa de Martorell —actual museu de l’Enrajolada—, alhora que arquitectes com Josep Casademunt —successor d’Antoni Cellers en la classe d’arquitectura de la Junta de Comerç de Barcelona— es dedicaven a aixecar els plans (1837) de monuments, com el convent de Santa Caterina de Barcelona durant la seva destrucció, i dibuixants, com el mateix Lluís Rigalt, inventariaven gràficament per encàrrec de la junta de l’Escola de Belles Arts els edificis religiosos en perill de destrucció. L’arquitectura romàntica catalana, malgrat això, no té una unitat estilística sinó que bàsicament és una perduració de la neoclàssica (Cementiri General de València) o una incorporació de formes eclèctiques —en obres mestres, com el Teatre del Liceu de Barcelona (1844-47)— amb alguna esporàdica mostra primerenca de neogoticisme, com la desapareguda font de la plaça del Rei de Barcelona, de Francesc Daniel i Molina (1853). En la nova arquitectura sobresurten els grans conjunts integrats a la ciutat procurant de beneficiar la vida col·lectiva sense perjudicar els interessos privats dels propietaris: així s’imposen els edificis porticats, que, a més de la seva funcionalitat, intenten de donar una unitat estilística, harmònica, a la ciutat —porxos d’en Xifré, 1836; plaça Reial, 1848, a Barcelona; les Voltes de la Bisbal d’Empordà (1854) o la plaça de Sant Agustí (1855-57) a Girona—. El medievalisme tanmateix s’imposà gradualment; aviat els arquitectes s’adonaren de la importància del patrimoni medieval —J. O. Mestres restaurà Sant Jaume (1866) i esdevingué arquitecte de la catedral de Barcelona— fins al punt que arquitectes joves ja al moment de la Renaixença adoptaren el medievalisme (neogoticisme, neoromànic) com a estil propi; el gran impulsor de l’arquitectura medievalitzant seria Elies Rogent, familiarment entroncat amb el pintor natzarè Claudi Lorenzale.

La música romàntica

El moviment romàntic afectà profundament el món de la música i s’anuncià ja en les obres de la darreria del s. XVIII. Pel seu caràcter de capdavanter dels corrents musicals, foren les escoles alemanya i italiana les primeres que es vincularen a la nova estètica. L’escola alemanya prosseguí l’impuls donat a la música instrumental amb Beethoven, primer compositor que pot ésser anomenat romàntic —encara que no tota la seva obra pot ésser-ho considerada— i afaiçonador definitiu de la simfonia. A la primera etapa del Romanticisme cal situar, amb una influència creixent de Beethoven, Schubert (més a prop de l’esperit romàntic en els lieder que enlloc), Mendelssohn i Schumann, aquest ja més evolucionat. En el camp de l’òpera, Weber fou el creador de la primera òpera romàntica alemanya, Der Freischütz, i anuncià l’obra de Wagner, que havia de transformar el món de l’òpera, ja depassades les fronteres del Romanticisme. A la segona etapa hom troba Liszt i J.Brahms; els simfonistes alemanys posteriors són considerats ja postromàntics. L’escola italiana abandonà gairebé del tot la música instrumental i conreà l’òpera abandonant gradualment les òperes bufes tradicionals i emprant temes històrics o literaris basats respectivament en Walter Scott i Shakespeare o en imitacions —sovint grolleres— d’aquests autors. Si el Romanticisme es detecta ja en les òperes de Rossini (especialment les serioses), no es palesa fins al seu Guillaume Tell (1829) i trobarà gradualment expressió completa en Bellini, Donizetti, Pacini, Mercadante i, ja en l’etapa terminal, en l’obra de Verdi. L’altra gran escola europea, la francesa, en ple procés d’absorció per la influència italiana, imità aquesta amb Boïeldieu, D.Auber (especialment del Massaniello ençà), Meyerbeer, A.Ch.Adam (que l’introduí en el món del ballet amb Giselle), Hérold i altres: només Berlioz intentà de seguir un camí genuïnament independent i és per això considerat l’únic músic francès autènticament romàntic; a la segona etapa Ch.Gounod i, en menor grau, A.Thomas i L.Delibes reeixiren a conservar una personalitat, encara que italianitzada i atreta alhora pel món wagnerià. Cal associar al món francès l’obra eminentment romàntica de F.Chopin. El moviment romàntic, d’altra banda, en reviscolar el sentiment nacional dels pobles europeus impulsà la tendència a crear escoles nacionals (nacionalisme musical). Renasqué així l’escola txeca, en decadència des de la fi del s. XVIII, amb Smetana i Dvořák i començà a formar-se l’escola russa, impulsada per Glinka. Molts d’aquests moviments nacionals, però, s’incorporaren tardanament al moviment romàntic i sovint en presenten les característiques quan ja havia estat superat a Alemanya, Itàlia o França; en alguns casos, com als Balcans o a l’Amèrica del Sud, hi ha autors que encara segueixen els esquemes romàntics ja entrat el s. XX. Això succeeix també en alguns gèneres menors, com l’opereta vienesa o francesa, impregnada dels valsos romàntics vienesos dels Strauss i llurs epígons. Des d’un punt de vista formal, el Romanticisme representà el triomf de les grans formes aparegudes al s. XVIII, com són la sonata, la simfonia i el concert, que esdevenen més extenses i complexes. Apareixen també formes noves, com el poema simfònic i el nocturn per a piano, instrument que de la mà de Chopin i Liszt esdevé el símbol de la música romàntica. Es modifica el concepte de l’oratori i de l’òpera i tendeixen a aparèixer —amb una certa lentitud— formes lliures, com la rapsòdia o la fantasia; alhora es progressa ràpidament en l’exploració de tot el camp de la tonalitat. Es produeix, especialment, una nova valoració de l’intèrpret per damunt d’altres consideracions musicals, cosa que portarà molts autors a escriure passatges d’una gran dificultat i que requereixen un virtuosisme extremat (Paganini, Liszt, etc). Ha estat assenyalada també com a característica de la música romàntica la tendència a acumular la tensió emocional i melòdica en les parts finals del discurs musical, fugint de l’equilibri i la simetria que suposaven els ritornelli orquestrals i els acords finals tradicionals de les obres del s. XVIII, i acabant, per contra, amb un clímax vocal, orquestral o de dificultat interpretativa. La influència del Romanticisme damunt la música ha estat tan pregona i durable que encara és ben palesa en la generació següent (els músics dits postromàntics) i més enllà, i és perceptible avui dia, que el repertori romàntic continua essent present en la vida musical de tot el món, malgrat la considerable evolució que ha sofert el llenguatge musical.

El romanticisme musical als Països Catalans

Als Països Catalans, el Romanticisme féu, en l’aspecte musical, una aparició tardana. En el País Valencià Josep Ponç i Francesc Xavier Cabo compongueren obres que, encara que basades en estructures clàssiques, ja són romàntiques en l’aspecte expressiu i en el camp teòric un precursor del Romanticisme musical fou Antoni Eiximeno. En el camp instrumental el primer músic fou Ferran Sorts; aquesta línia fou continuada per Francesc Tàrrega. El moviment local d’inspiració romàntica aparegué amb l’obra de Josep Anselm Clavé, que impulsà l’escola catalana de la Renaixença, en la qual col·laboraren més tard Antoni Nicolau, Lluís Millet, Enric Morera, Francesc Pujol i Joan Lamote de Grignon. La música escènica del s XIX fou de signe rossinià. Els principals autors foren Ramon Carnicer, Baltasar Saldoni, Vicenç Cuyàs (ja influït en part per Bellini), Melcior Gomis, Marià Obiols i Ruperto Chapí. La producció religiosa es mantingué al marge dels corrents estètics europeus. Les grans figures de la música nacionalista d’inspiració clarament romàntica són Felip Pedrell, Isaac Albéniz i Enric Granados; encara que llur música coincidí amb l’aparició del Modernisme, llur estètica era romàntica. Dos representants tardans del Romanticisme musical foren Francesc Alió en el camp de la cançó i Joaquim Malats en l’instrumental.

Col·laboració: 
AES
Llegir més...