Comprèn una sèrie de prestacions —econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom consideri. Per als treballadors “per compte propi” existeix normalment un règim especial que, a diferència de l’anterior, és voluntari i de prestacions més limitades. Allò que defineix un sistema d’assegurances socials concret és el tipus de prestacions que estableix la forma en què aquestes són finançades i llur abast personal i de cobertura. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència sanitària (per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació, invalidesa, viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de malaltia, maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o d’extrema necessitat. En alguns països hi ha, així mateix, altres modalitats d’assegurances socials, de caràcter complementari i voluntari, resultants d’acords entre sindicats i empreses. Pel seu funcionament econòmic, la seguretat social d’un país és un important mecanisme de compensació: recapta unes cotitzacions que, juntament amb les possibles subvencions públiques, serveixen per a pagar el cost de les prestacions, així com el del funcionament mateix del sistema. Pot tenir un efecte redistributiu sobre les rendes, en la mesura que grups significatius de població rebin, en forma de prestacions, més que el que paguen, com a repercussió o bé de les cotitzacions o bé de la part proporcional dels imposts. Tanmateix, els seus efectes principals sobre el sistema econòmic, en els països capitalistes, són un augment del consum col·lectiu, en detriment del consum individual (de béns i serveis sanitaris), un augment relatiu de la demanda d’aquests, en detriment de la resta, una pressió inflacionista sobre els preus i una depressió sobre els increments salarials. A l’Estat espanyol, el 1978 s’establí un nou sistema institucional de gestió de la seguretat social, i l’Instituto Nacional de Previsión (INP) fou substituït per tres organismes: l’Instituto Nacional de la Salud (INSALUD) que s’ocupa dels serveis sanitaris, l’Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), que gestiona les prestacions econòmiques i l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO), per als serveis complementaris de les prestacions de la seguretat social. Hom creà, a més, l’Instituto Nacional del Empleo (INEM), que té al seu càrrec de procurar ocupació als desocupats. Pel que fa a Catalunya, estan transferits a la Generalitat els serveis de l’INSALUD i de l’INSERSO, les competències dels quals són a càrrec respectivament de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de l’Institut Català d’Assitència i Serveis Socials. Aquestes dues entitats tenen personalitat i naturalesa de gestors de la seguretat social i gaudeixen de capacitat jurídica plena, sota la direcció, la vigilància i la tutela del departament de sanitat i seguretat social de la Generalitat.
f
Economia