Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l’herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs (escola parnassiana), i assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist, que cercava la novetat en l’ús dels neologismes, les paraules rares o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà en el suplement literari de Le Figaro (setembre del 1886) un manifest que anunciava la naixença de l’escola. Dues publicacions literàries, Le Décadent i Le Symboliste, emprengueren la lluita contra la poesia acadèmica. Els poetes d’aquesta nova escola, Gustave Kahn, Stuart Merril, Vielé-Griffin, René Ghil, es declaraven hereus de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud i col·laboraren en diverses revistes: La Vogue, La Plume, Le Mercure de France. Més endavant, una enquesta del periodista Jules Hurret en L’Écho de Paris (1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic. Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i l’ambició d’un ideal. La seva influència s’exercí a través de les reunions dels dimarts, al seu domicili de la Rue de Rome, a París. Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l’essència de les coses. La tràgica angoixa del poeta obsedit per l’ideal es manifesta plenament en L’Azur, i hom troba la plenitud del seu art en Hérodiade (1871) i L’Après-midi d’un Faune (1876). Més endavant, el poeta reuní en el volum Divagations (1897) articles i conferències que formulen la seva estètica, i aquest mateix any publicà el poema Un coup de dés jamais n'abolira le hasard, amb una disposició tipogràfica insòlita, on tracta d’explicar l’aventura del pensament, atrapat en l’univers caòtic. Mallarmé ha esdevingut l’apòstol d’una poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir del 1862, en la revista L’Artiste explicà la seva doctrina, que consisteix en el propòsit d’empresonar en el llenguatge el poder irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s’anà dispersant cap als darrers anys del segle XIX, sobretot després de la mort de les seves figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898).
El simbolisme en la literatura catalana
El simbolisme penetrà a Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel Modernisme. D’ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa. En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la seva identificació amb la música, bé que, en general, només influí incidentalment els grans poetes modernistes. En el teatre, en convivència amb el vitalisme ibsenià, fou seguit per Santiago Rusiñol i Adrià Gual, entre d’altres. Fou, però, el Noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l’herència del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d’Ors, tingueren llur realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en la de Josep Carner, entre d’altres. El simbolisme, a Catalunya com a la resta d’Europa, desembocà en els intents de creació d’una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot, per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d’aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric.