Com a llengua parlada, deixà segurament d’ésser en ús cap al 2000 aC. Fins ara no ha estat possible de classificar-la en cap grup lingüístic. Hom ha suggerit paral·lels —sense cap resultat apreciable, però— entre el sumeri i el turc, les llengües caucàsiques, el finoúgric i l’hurrita. Llengua aglutinant (no és flexional, al revés de les indoeuropees i les semítiques), el sumeri empra sufixos en el cas del nom, i prefixos, infixos i, en menor grau, sufixos en el cas del verb, que va al final de la frase, característica que conservaren també el babilònic i l’assiri, malgrat pertànyer al grup semític, en el qual el verb va sempre al començament de l’oració. A més de la parla normal, anomenada eme-si-sá, hom ha trobat cinc variants dialectals literàries (entre les quals l'emme- sal, emprada solament quan són éssers femenins els qui parlen en el texts literaris) i tres de tècniques (com l'eme-udula, o “parla dels pastors”). Des del punt de vista evolutiu i cronològic, hom distingeix set períodes —arcaic (~3100-2700 aC), sumeri antic (~2700-2350 aC), sargònida i guti (~2350-2140 aC), neosumeri (~2140-2006 aC), babilònic antic inicial (~2006-1850 aC), babilònic antic recent (~1850-1595 aC) i postbabilònic antic (~1595-100 aC)—, tres dels quals són molt importants per a l’estudi de la llengua: el sumeri antic, que ha lliurat material fonamental (les primeres inscripcions reials), el neosumeri, que és el període amb més abundància de texts, i el babilònic antic inicial, que té una gran riquesa de material i, a més, ha lliurat llistes lèxiques amb traducció a l’accadi. A aquests dos darrers períodes remunten també la majoria de les composicions literàries sumèries, les quals, però, no ens han arribat sinó en còpies de la fase babilònica antiga recent i la postbabilònica antiga (mesopotàmic 3).
m
Lingüística i sociolingüística