Elaboració per al consum
Les fulles de tabac poden ésser collides amb tota la planta sencera o arrencant-ne separadament les que són madures, i en aquest darrer cas hom en fa enfilalls traspassant-les amb una agulla enfilada. Un cop collides i, eventualment, enfilades, són fetes assecar, bé naturalment, posant-les al sol o penjant-les en locals prou airejats, bé artificialment, en assecadors. Després d’una primera selecció, els manats de deu a cinquanta fulles són sotmesos, d’acord amb la qualitat i amb el producte que hom en vol obtenir, a una fermentació més o menys moderada. La fermentació més activa consisteix a reescalfar les fulles fins a uns 55°C, operació en què perden una part de la nicotina.
Les fulles destinades a rapè, és a dir, a tabac en pols per a ésser inhalat, són remullades en salmorra, tallades a tires i deixades fermentar uns quants mesos, després dels quals són reduïdes a pols i fermentades novament.
Assecatge de tabac
Ryan (CC BY 2.0)
El tabac de mastegar és elaborat sotmetent les fulles a un bany de salmorra i, a continuació, a un bany de suc de tabac salat; posteriorment són comprimides fortament en premses hidràuliques per tal que perdin l’excés de líquid.
Els tabacs de fumar són preparats de diverses maneres, segons el gust que han de satisfer, però solen consistir en mescles de diferents tabacs, tractats de maneres també diferents. Els tractaments solen consistir en una o diverses humectacions en calent, a temperatures decreixents, i a una torrefacció posterior, i, eventualment, a tractaments per a llevar-ne la nicotina, totalment o en part.
La història
Per als europeus el descobriment del tabac és simultani al d’Amèrica. Els amerindis del Carib i altres indígenes americans el fumaven o bé aspirant el fum d’una canya plena de fulles de tabac picades o bé enrotllant les fulles en forma de cilindre, que encenien per un costat (els castellans descobridors anomenaren tizón aquest predecessor del cigar). La primera representació coneguda d’un fumador correspon a un relleu maia de Palenque, dels segles VI o VII. Hom atribueix la descoberta del tabac al mariner Rodrigo de Jerez, un jueu convers enrolat en la primera expedició colombina. El tabac es difongué per Europa des de la península Ibèrica i, a mitjan segle XVI, hom en fumava a Itàlia i als Països Baixos. Els anglesos el conegueren a través dels mariners portuguesos o del Cantàbric i també directament dels indis americans, gràcies als viatges de Francis Drake i de John Hawkins. El primer que portà a Anglaterra la llavor del tabac, procedent de Virginia, fou Walter Raleigh. Jean Nicot conegué el tabac quan era ambaixador a Lisboa i l’introduí a la cort francesa cap al 1565. La planta fou anomenada nicotiana i, més tard, l’alcaloide del tabac, nicotina. Consta que l’any 1587 hom ja fumava tabac a Alemanya i al final del segle XVI hi havia plantacions, fetes pels europeus, a Nagasaki. A l’inici del segle XVII, el tabac ja era conegut a les colònies portugueses d’Àfrica, als països escandinaus, a Rússia, a Turquia i a Pèrsia. En molts llocs fou prohibit; a Pèrsia i a Turquia hom arribà a castigar amb pena de mort els fumadors. Mentre a Espanya i a les seves colònies hom preferia el tabac enrotllat en forma de cigar, i després de cigarret, a la resta d’Europa prevalgué la pipa. Al segle XVII hom començà de prisar (o sigui, aspirar) rapè pel nas; la gran moda del rapè correspon al segle XVIII, que fou un signe de distinció social. Hi havia rapè perfumat (amb aigua de roses) i de diferents colors; també s’hi barrejaven altres productes (per exemple, mesc). La tabaquera del rapè es transformà, com la pipa, en un objecte que permetia tota mena de fantasies i luxes. El tabac per a mastegar (que hom preparava en “cordes”, barrejant-hi regalèssia i altres productes) fou sempre patrimoni de la gent de mar, per l’òbvia dificultat de fumar durant la maniobra de les veles. A Barcelona, es fabricava paper de fumar al segle XVII. A mitjan segle XIX hom començà a fabricar cigarrets a França i a Anglaterra.
La producció mundial de tabac i als Països Catalans
Actualment la producció de tabac és estesa als cinc continents llevat d’Oceania, on és insignificant. La producció està sotmesa a fluctuacions que depenen de les variables climàtiques, però també de les oscil·lacions de la conjuntura mundial. El 1954, recuperada la producció de preguerra, la collita fou de 3.704 milions de tones. Dotze anys després s’havia incrementat un 17% (4.334 t) i el 1984, amb 6.480 t, un 33%. Bé que el 1993 la producció arribà a les 8.312 t, els anys següents ha tendit a minvar fins a situar-se en 6.513 t el 1996 com a resultat, sobretot, dels moviments antitabac en molts països occidentals. Àsia aporta el 62% de la producció mundial (3.991 t), de la qual només la Xina representa el 36% (1995). A molta distància se situen el continent americà, amb 1.444 t (de les quals el 41% és produït pels EUA), Europa (536 t) i Àfrica (471). Gran part del tabac és consumit en el país de producció. El producte tabaquer més àmpliament consumit i a la fabricació del qual es destina la major part de la producció són els cigarrets; se n’elaboren diferents varietats mesclant-ne diverses menes, aromatitzant-les o sotmetent-les a diferents processos (tabac negre, tabac ros).
El conreu del tabac mai no ha estat important als Països Catalans per manca de condicions naturals (sòls lleugers, ben drenats i adobats, regats setmanalment) i de protecció fiscal. S’intentà una mica en totes les comarques des del 1926, però només arrelà, i ben relativament, a l’Horta i comarques properes, amb una productivitat mitjana (14 q/ha el 1984), on ocupà 406 ha el 1973, però 268 el 1984. Al Segrià, la producció és molt reduïda (180 q amb una superfície regressiva), amb un rendiment de només 10 q/ha. El cas d’Andorra és diferent, ja que s’hi ha conreat fins a prop dels 1.600 m d’altitud. El monopoli de la Tabacalera Española, sobretot fiscal, suscità el contraban de tabac pel litoral (a les Balears en gran escala) i les fronteres estatals. L’existència de tabac andorrà justificava la introducció per la frontera andorranoespanyola de tabac d’altres procedències, més apreciat. Per tal d’evitar-ho la Tabacalera adquirí tota la producció andorrana, amb la qual cosa el conreu ja no resultà remunerador i ha quedat reduït a les plantacions testimonials de Sant Julià de Lòria. La indústria sorgí a Alacant i València, on s’elaborava tabac de les colònies americanes, al començament del segle XIX. La pèrdua de totes aquestes colònies i la Primera Guerra Mundial n’impulsaren la fabricació, i el 1921 treballaven 2.589 persones a la fàbrica de tabacs d’Alacant i 1.459 a la de València. La fàbrica de Tarragona s’hagué de tancar cap al 1925 per les troballes arqueològiques que s’hi feren, i la nova fou inaugurada el 1932. Després del 1939 tornaren a prendre volada primer les d’Alacant i València i després la de Tarragona.
Les campanyes i la legislació antitabac
La identificació del tabac, cada cop més inequívocament demostrada, com un dels agents amb més potencialitat cancerígena, especialment a les vies respiratòries, i més afavoridors dels accidents cardiovasculars (tabaquisme) tant en els consumidors directes com en les persones sotmeses al fum exhalat pels fumadors (“fumadors passius”) i el seu elevat poder addictiu han comportat una creixent oposició al seu consum i a la seva producció en el món occidental. Des de la dècada dels anys setanta, les administracions públiques d’aquests estats han impulsat nombroses campanyes destinades a informar dels efectes nocius del tabac i a dissuadir-ne del consum. Ha estat també un factor decisiu d’aquestes campanyes l’elevadíssim cost que comporten a la sanitat pública els danys ocasionats per aquest producte, malgrat que de vegades la venda i la distribució del tabac hagin estat un monopoli estatal o, cas més freqüent, que els productes del tabac siguin objecte d’unes càrregues fiscals especialment elevades. No obstant l’augment de restriccions (prohibició de fumar en determinats llocs públics, delimitació d’àrees per a fumadors, limitació de la publicitat, etc.), en molts països també s’ha produït la incorporació de nous sectors al consum de tabac: així, simultàniament al descens entre la població masculina adulta hom ha constatat un major nombre de fumadors entre les dones i la població més jove. A la dècada dels anys noranta, el moviment antitabac ha aconseguit exercir una pressió considerable, sobretot als EUA, on fins i tot ha portat les grans multinacionals tabaqueres als tribunals i on particulars perjudicats pel consum del tabac han hagut d’ésser indemnitzats. Aquesta pressió ha dut moltes empreses tabaqueres a diversificar les seves activitats. Tanmateix, tot i que en el món occidental desenvolupat el consum del tabac ha disminuït, a la resta del món s’ha mantingut en un nivell similar i, en alguns països com ara la Xina àdhuc tendeix a augmentar. A l’Estat espanyol l’any 2005 fou promulgada una llei de mesures sanitàries contra el tabaquisme i de regulació de la venda i el consum de tabac (informalment coneguda com a “Llei antitabac”) que, entre altres mesures, en restringia el consum en espais tancats i locals públics que complissin uns determinats requisits. L’octubre del 2010 fou aprovada una nova llei que enduria les mesures de l’anterior i que prohibia fumar en tots els espais tancats de locals públics, normativa que entrà en vigor el 2 de gener de 2011.