Els combats dels pobles primitius es basaven en l’aprofitament del terreny i el combat individualitzat; n'és el tractat més antic conegut l’intitulat Regles de l’art militar, de Su Tse. L’antiguitat clàssica emprà procediments com la falange, l’ordre oblic o la legió. La guerra medieval s’organitzà entorn dels combats individuals dels cavallers cuirassats, fins que, al Renaixement, les armes de foc, les grans masses d’infanteria mercenària i els estudis inspirats per les institucions grecoromanes transformaren radicalment la manera de combatre. La utilització de la tecnologia, així com l’entusiasme religiós, permeté a la monarquia centralista de Gustau II Adolf de Suècia d’imposar-se amb tropes escasses, però amb armes perfeccionades i ben emprades. L’absolutisme prussià del s XVIII utilitzà una tàctica basada en evolucions precises de les tropes, fidelment executades per exèrcits brutalment disciplinats; els prussians foren constantment victoriosos, fins que improvisats soldats francesos de la Revolució els derrotaren atacant-los en grans columnes gairebé desorganitzades però protegides per un nodrit foc artiller. La revolució industrial permeté una nova tàctica, inspirada en el poder destructiu de l’armament (que portava a la destrucció de grans masses d’enemics) i basada així mateix en la creació de grans exèrcits, mitjançant el servei militar obligatori. Per fugir de la força destructiva del nou armament els exèrcits començaren de protegir-se en trinxeres i altres fortificacions de campanya i hagueren de dispersar, sobretot des de la Primera Guerra Mundial, llurs formacions. Aquestes característiques no feren sinó exacerbar-se amb la Segona Guerra Mundial, però el poder aeri i la motorització imposaren una nova tàctica basada en moviments ràpids, combinats amb l’acumulació de focs. L’aplicació de l’energia atòmica a la guerra portà al límit, durant el període de l’anomenada guerra freda, la capacitat de mútua destrucció i la corresponent necessitat de nous mitjans de defensa, entre els quals el recurs a la dispersió. D’altra banda, els moviments revolucionaris del Tercer Món contraposaren a l’imperialisme la tàctica (econòmica, àgil i pacient) de les guerrilles, actualitzant i potenciant les eternes maneres de lluitar pròpies dels pobles pobres i aplicant-les no sols a la lluita camperola, sinó també a la peculiar guerrilla urbana.
f
Militar