Quan el traçador és format únicament per un isòtop d’un dels núclids de la substància l’evolució de la qual hom vol seguir, és anomenat també indicador radioactiu i traçador isotòpic. Hom empra generalment radioisòtops per a aquesta finalitat. El procés d’introducció del traçador en una molècula és conegut com a marcatge, i hom diu aleshores que el compost en el qual s’ha introduït el traçador és marcat. Els composts marcats tenen essencialment les mateixes propietats físiques i químiques que les formes ordinàries. Els traçadors més comunament emprats són el 1 4C, que emet radiació β de 0,156 MeV, el 3H o triti ( tritiació), que emet radiació β de 0,018 MeV, el 2 4Na, que emet radiació β de 5,51 MeV i el 3 5S, que emet radiació β de 0,167 MeV, entre altres. L’avaluació de la proporció de traçador que ha seguit una evolució determinada és efectuat generalment per compte radioactiu o per espectrometria de masses. L’ús de traçadors té aplicació en medicina, química orgànica, bioquímica i anàlisi de processos industrials, i ha esdevingut una eina analítica d’un gran valor.
m
adj
Química
Física