transcendència

f

Religió

Filosofia

Qualitat del que resta més enllà o fora d’un ésser o d’un conjunt d’éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, entesa aquesta en sentit kantià, és a dir, que resta més enllà de l’espai i el temps.

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència; des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si (l’en si com a contraposat al per a si) (si), i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món, com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l'ànima, com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu, com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra. El primer que cercà de superar l’escissió entre immanència i transcendència consagrada filosòficament per Kant (i palesa en la mateixa irreductibilitat kantiana de raó pura i raó pràctica, és a dir, de l’àmbit de la necessitat —objecte de la ciència— i de l’àmbit de la llibertat —propi de la moral—, el que mai no es pot afirmar en el primer dels quals és precisament afirmat com a condició mateixa de possibilitat del segon) fou pròpiament Hegel, el qual féu d’ambdues extrems correlatius d’una única dialèctica, el moment de síntesi de la qual ha estat interpretat alhora, tanmateix, com a reducció tant de l’immanent al transcendent (l’infinit o l’absolut) com del transcendent (el finit) a l’immanent, és a dir, tant en un sentit panteístic com en un sentit ateisticomaterialista. La concepció cristiana, d’altra banda, ha insistit sempre en l’afirmació simultània de la transcendència i la immanència a l’hora de conceptualitzar la relació entre Déu i la creació, així com entre gràcia i llibertat, fe i raó, sobrenatural i natural, etc, bé que simultàniament remet aquesta mateixa conceptualització a l’àmbit darrer del misteri (i, doncs, la nega com a tal conceptualització, que resta sempre analògica). Tant en el cristianisme com en altres grans religions històriques, la sola accentuació de la transcendència del transcendent porta en darrer terme a un dualisme (el qual desvirtua la realitat del finit), mentre que la insistència unilateral en l’abast transcendent de la mateixa immanència condueix a un immanentisme (el qual, com a panteisme o com a naturalisme, fa del finit l’infinit mateix).