És format per un tub de vidre a l’interior del qual hi ha una atmosfera gasosa constituïda per diversos gasos rars (argó i neó) a baixa pressió i una petita quantitat de mercuri. Als extrems del tub hi ha els elèctrodes, proveïts d’uns filaments de tungstè amb òxids alcalinoterris. Per a encendre el tub cal, en primer lloc, excitar els filaments i provocar la descàrrega mitjançant un encebador ; un cop iniciada aquesta, es manté sense necessitat dels filaments. La descàrrega produeix una radiació ultraviolada, la qual, en incidir a les parets interiors del tub, dóna lloc a l’emissió de llum per fluorescència. Els tubs fluorescents són construïts amb unes dimensions i potències normalitzades; els més corrents són els de 20 W i 40 W. Són d’un rendiment lluminós elevat (unes 3 o 4 vegades més que les làmpades d’incandescència), d’una gran durada, i fan una llum molt blanca, però per al funcionament necessiten un element exterior estabilitzador (generalment una reactància), la qual cosa els encareix i en disminueix el rendiment global. Tanmateix, com més va són més utilitzats per a la il·luminació industrial, domèstica, pública, en clíniques i hospitals, transports, ferrocarrils, etc.
m
Electrònica i informàtica
Esquema de connexió d’un tub fluorescent
© Fototeca.cat