i urbanització | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

urbanització

Urbanització espontània a Mendocita, barri de Lima, entre el 1942 i el 1961; el barri és absorbit per la trama regular de la ciutat, però es manté com a illot marginat cada cop més dens
© Fototeca.cat
substantiu femení f demografia demog i geografia humana geog hum
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l’expansió dels modes de vida urbans.

Encara que apareix en fases històriques diverses, l’explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d’un ritme en el creixement de la població urbana, s’ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals. En començar el s. XIX només Londres i París, entre totes les ciutats del món, superaven el mig milió d’habitants; Nàpols, Moscou i Osaka en tenien més de 250 000; Madrid, Roma, Palerm, Milà, Venècia, Petrograd, Berlín, Hamburg, Viena, Marsella i Barcelona (proclamada per Napoleó la segona ciutat de l’Imperi) i algunes altres ciutats europees, entre 100 000 i 250 000 h. Fora d’Europa, consten les japoneses Kyoto i Edo (Tòquio). El s. XIX és el gran segle de la urbanització a l’Europa occidental. Per primera vegada la població de les ciutats cresqué més de pressa que el camp d’una manera regular. Vers el 1850 Londres i París havien assolit el milió d’habitants (no eren, però, les primeres de la història) i la meitat de la població britànica vivia a ciutat; Viena, Berlín, Tòquio i Nova York en tenien mig milió, i superaven el quart de milió Madrid, Nàpols, Moscou, Peterburg, Kyoto i Osaka. De ciutats de 100 000 a 250 000 h, només a Europa n'hi havia 39, entre les quals Barcelona, València, Bordeus, Marsella, Lió, Milà, Venècia, Roma, Palerm, Liverpool, Manchester, Birmingham, Hamburg, etc; i fora d’Europa, ciutats com Filadèlfia, Boston, Baltimore, Nova Orleans i Cincinnati. El període 1851-81 és el de l’apogeu demogràfic d’Europa i del cantó atlàntic dels EUA: Londres ja superava els dos milions i mig d’habitants el 1881, i París el milió, com també Peterburg, Nova York, Filadèlfia i Chicago. En tenien més de mig milió Madrid, Viena, Berlín, Moscou i Tòquio. I més d’un quart de milió Barcelona, Marsella, Lió, Nàpols, Milà, Birmingham, Liverpool, Hamburg, Osaka, Kyoto i Rio de Janeiro. Durant el trentenni 1881-1911 a l’Europa occidental començà a davallar sensiblement la natalitat, després que un seguit d’avenços sanitaris n'hagués fet desaparèixer les mortaldats catastròfiques. Això convertí aquest període en el de l’hegemonia demogràfica de l’Europa central i oriental i de l’Amèrica del Nord. El 1911 Nova York seguia Londres entre les ciutats de més de cinc milions d’habitants, mentre que París i Berlín superaven els dos i mig. Depassaven el milió Viena, Hamburg, Manchester (amb l’aglomeració urbana de ciutats satèl·lit ja ben soldada), Peterburg, Moscou, Kíev, Constantinoble, Tòquio, Chicago, Filadèlfia, Buenos Aires, Rio de Janeiro, etc. Només a Europa, 22 ciutats (entre les quals Barcelona) superaven el mig milió d’habitants; 115 ciutats més ultrapassaven els 100 000 habitants cada una i, juntament amb les més grans, representaven l’11,5% de la població europea. I si hom hi afegeix les ciutats petites, en el conjunt de l’Europa occidental i central no devien baixar de la meitat dels habitants. Els anys entre les dues guerres mundials tingué lloc una crisi demogràfica a conseqüència d’un seguit de convulsions d’efectes molt negatius sobre la població (a banda de les dues guerres, la gran epidèmia de grip, les seqüeles de la Revolució Soviètica i el crac del 1929, entre d’altres), de les quals es ressentí el procés urbanitzador. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, una represa enèrgica de la natalitat obrí un nou cicle demogràfic als països occidentals desenvolupats, que donà nou impuls a la urbanització, accelerada per la mecanització del camp. El creixement demogràfic, però, no es limità a aquesta part del món: afectà també l’antiga URSS i els seus satèl·lits i, a mesura que s’hi introduïen els avenços mèdics, els estats del ja anomenat Tercer Món, en els quals, tot i la tradició urbana sovint molt feble o inexistent, el ràpid increment de població es concentrà en grans aglomeracions, que cresqueren de manera vertiginosa i caòtica. La incapacitat d’unes economies tradicionals, ja en procés de desintegració, per a suportar la pressió demogràfica expliquen en part l’atracció d’unes ciutats que, tot i les mancances, són vistes com el lloc on es concentren les oportunitats. En alguns d’aquests països, com ara al Sud-Est asiàtic, l’explosió urbana està en relació directa amb el creixement econòmic accelerat que hi tingué lloc a partir dels anys setanta. D’aquests i altres processos en resultà a escala planetària una multiplicació de les anomenades ciutats milionàries ja els anys seixanta. La concentració, d’altra banda, dóna lloc a una diferenciació de la fesomia urbana pràcticament universal: d’una banda, la ciutat pròpiament dita, centre neuràlgic en el qual es concentren les opcions i l’activitat i, de l’altra, l'aglomeració (que, coincideix força amb el concepte d'àrea metropolitana, d’un sentit més administratiu), perifèria que agrupa els efectius humans que el centre no pot absorbir, amb funció generalment residencial, almenys en una primera fase. A la darrera dècada del s. XX, les vint-i-cinc primeres aglomeracions del món oscil·laven entre els 7,5 milions d’habitants (Lima) i els 27,2 (Tòquio). El darrer quart del s. XX, malgrat la tendència a la uniformitat de totes les grans ciutats, hom pot establir dos tipus extrems: la ciutat evolucionada del món desenvolupat i la del Tercer Món. La primera és la postindustrial, terciaritzada i mediatitzada per l’automòbil. Sovint consta d’un nucli antic i d’un centre administratiu i de negocis, voltats de suburbis residencials que sovint disposen d’equipaments i serveis en abundància i permeten una elevada qualitat de vida. A la darrera dècada del s. XX, la combinació de l’augment de la mobilitat per les millores contínues en els transports i la irrupció de les xarxes telemàtiques, en reduir la importància del factor de proximitat, han comportat un cert retrocés de les concentracions urbanes o la seva dispersió. La ciutat en els països subdesenvolupats, en canvi, es presenta com la mera acumulació d’efectius humans en condicions molt sovint extremes d’insalubritat i habitabilitat; la ciutat esdevé, d’aquesta manera, un focus de gran potencial per a l’explosió de conflictes socials de tota mena. Entre aquests dos tipus extrems hom pot establir-ne un d’intermedi en les ciutats dels antics estats comunistes. El poder centralitzat propi d’aquest sistema dugué a terme la construcció de gegantins barris dormitori homogenis i dotats en el millor dels casos dels equipaments més estrictament imprescindibles que havien d’allotjar la mà d’obra que alimentava el règim.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...